Monogràfics

En aquesta secció trobareu articles que indaguen en temes referents a l'obra dels germans Folch i Torres. Monogràfics del Castell de Plegamans, història de revistes i publicacions diverses on van treballar els germans Folch i Torres i altres temes d'interès.

Història del Castell de Plegamans Seu oficial de la Fundació Folch i Torres des de 1995.

El fet de ser el Vallès un lloc de pas ha propiciat també el que hagi sofert múltiples trasbalsos, invasions, saqueigs i, en general, èpoques d'inestabilitat. És en aquestes situacions quan un emplaçament estratègic com l'elevació del terreny on hi ha el Castell havia de ser, per força, atractiu per a establir-hi alguna construcció, si no de defensa sí almenys de vigilància. Es creu que les restes de les construccions més profundes del Castell han de ser d'època molt remota, època que es podrà determinar amb més precisió quan es faci un estudi arqueològic de la zona.
Després de la invasió dels àrabs i la posterior reconquesta fins al riu Llobregat, on s'establí la frontera el segle IX, es repoblen les comarques que havien quedat deshabitades i es consolida la població que havia romàs a d'altres. Paral·lelament a aquesta colonització de la terra, es fa necessari l'establiment d'una estructura defensiva, basada en una xarxa de castells i torres.
En aquest moment torna a tenir interès estratègic el promontori del Castell. Si hi existia alguna edificació anterior, amb molta probabilitat va ser transformada i reutilitzada com a torre, segons sembla. D'aquesta manera s'origina el primitiu nucli de l'edifici del Castell de Plegamans que seria, així mateix el centre de la quadra del mateix nom.

En un document del cartulari del monestir de Sant Cugat del Vallès, del dia 29 de juny de l'any 965, trobem esmentat per primera vegada el nom de Plegamans. Es tracta d'una donació de terres al monestir feta per Deudat, Adulf, Oriola i Martí, successors de Silici.

La notícia més aclaridora sobre Plegamans i els seus límits la trobem en un document de l'any 990: al nord amb Coscolla (probable vil·la propera a can Falguera), fins el camí públic que va a Caldes; a orient amb Palaudàries per mitjà de la serra que passa per sobre la vil·la Rodal (avui, Vilarosal), a migdia amb Gallecs; i a occident amb el camí públic que trancorre pel pla cap a Caldes i prové de Ruvira (Boada).

Aquest és, doncs, el dibuix del primer Plegamans: Un escampall de cases de pàges per la serra i les valls adjacents, segurament una primitiva església de la qual malauradament no tenim notícies i una torres, germen d'un castell incipient.
Les terres eren originàriament del comte, i la seva propietat dominical seria més tard, en temps del rei Jaume I, del monestir de sant Cugat.
La jurisdicció o senyoriu jurisdiccional seria lliurada a successius senyors o castlans que també disposarien d'unes terres directament de la seva propietat al voltant del castell.
El primer senyor del que tenim constància amb seguretat, per jurisdicció del comte, és Guadall Gilabert de Plegamans (l'any 1122). Cal dir, però, que anteriorment hi havia hagut d'altres membres de la família Plegamans; per exemple, Guillem de Plegamans, que participà en la primera conquesta de Mallorca (any 1114). Més tard se succeeixen d'altres Plegamans coneguts, com Berenguer de Plegamans, que acompanyà Ramon Berenguer IV en l'expedició contra Almeria. Trobem també un Guillem de Plegamans com a batlle de Terrassa (any 1191). Però no hi ha dubte que el personatge més destacat de la família fou Ramon de Plegamans, lloctinent del rei, que va participar activament en la conquesta de Mallorca al costat de Jaume I.
Entrat el segle XIV, concretament l'any 1371, consta que un tal Pere de Citrà compra la jurisdicció de Plegamans, Gallecs i Palau-Solità. Al cap d'uns anys, el 1427, el rei Alfons el Magnànim incorpora a la Corona aquesta jurisdicció. A partir d'aquests esdeveniments ja no tornem a trobar als Plegamans com a posseïdors del castell.
L'any 1441, hi ha un canvi significatiu. Es produeix la concessió de la jurisdicció de la Quadra de Plegamans a Antoni de Vilatorta, un important mercader, que fou conseller de Barcelona. El rei Alfons V autoritzà el seu senyor de Plegamans a refer el castell i elevà la seva categoria convertint-lo en Castell Termenat.

En el cas de Plegamans, no sembla que es pugui parlar d'un feudalisme molt dur. El fet de dependre del Monestir de Sant Cugat segurament va contribuir-hi. A més, a partir del segle XV, es van anar fent per part del monestir els estebliments dels masos a favor dels seus cultivadors, cos que comportava a la pràctica la seva propietat a canvi d'uns pagaments anyals, generalment en espècies.
Tornant als senyors, observem com a finals del segle XVI el castell i el terme passen a la família Clariana, després a la Gualbes i, a través d'una sèrie de successius emparentaments, al Marquès de Sentmenat, que té registrada la Quadra a partir de segle XVII. Els anys trenta del present segle els Sentmenat es desprenen de les possessions a Plegamans.
L'edifici del Castell i les seves terres van ser adquirits l'any 1931 pel senyor Joan Casajoana. Posteriorment l'edifici va ser adquirit pel "Patronato Central de Nuestra Señora de la Merced para la redención de la Penas por el Trabajo" que finalment en passà la titularitat al Departament de Justícia de la Generalitat.

Visita Fotogràfica

El Castell de Plegamans, seu actual de la nostra Fundació, es un casal gòtic construït entre els segles XIV i XV. La part més antiga del castell data del segle XI.
A la primera planta del castell, la denominada Planta Noble, hi ha cinc sales cedides a la Fundació on hi trobareu el Museu-Arxiu de la Fundació.
A la Sala Nobel, hi ha l'exposició permanent de la Fundació, on es pot admirar l'estudi on va treballar en Josep Maria Folch i Torres. També trobareu retrats, bustos, pintures, col-leccions i manuscrits dels cinc germans Folch i Torres.
Desprès trobem la Sala d'Exposicions i la Sala d'Audiovisuals (amb capacitat per a 40 persones). En aquestes sales fem exposicions periòdiques i difusió de documentals i films dels Folch i Torres.
La Capella de Sant Genís està dedicada al patró de Plegamans en record de l'antiga església.
A la Sala de Secretaria i Arxiu s'aplega tot el material reunit per la Fundació.

En Patufet: Primera època (1904-1938)

El setmanari "En Patufet" va ser un fenomen de masses que no tingué comparació en el seu temps. Quin altre periòdic va arribar a tantes llars catalanes? Quina altra revista va sobrepassar els 60.000 exemplars setmanals en els seus moments de màxima popularitat? Quina publicació va interessar tant a grans i petits? Quines altres pàgines van ser llegides amb tanta avidesa per tots els sectors de la societat catalana? Quina editorial va regalar 1175 contes als seus lectors? Qui va editar més de 70 novel·les infantils o juvenils? Quin llibre de text d'ús escolar va aconseguir, com ho va fer "En Patufet", que més d'una generació aprengués a llegir i a escriure en català? Qui va organitzar el moviment de joventut més important de Catalunya? Doncs tot això, i moltes altres coses, va ser l'obra d' un setmanari de títol humil que només la guerra va aturar. Com ho va fer? Què amagava que no posseïssin les altres revistes de l'època que van tenir, malgrat la seva gran qualitat en alguns casos, una vida molt més curta? Potser si feu una mirada a aquestes pàgines podreu copsar alguns dels seus mèrits. En tot cas, cent anys després del seu primer número, us assegurem que passareu una bona estona i, al mateix temps, retreu un homenatge als escriptors i als lectors -els vostres avis?- que compartiren un món que ja no tornarà, però que potser mereixeria fer-ho.

"En Patufet" fou la primera revista en el seu gènere, la que es publicà durant més anys (del gener de 1904 al desembre de 1938 en la seva primera època, tot i que la presentació del setmanari fou el 1903) i el més popular dels periòdics catalans. Iniciat per Aureli Capmany i "Josep Aladern" (Cosme Vidal), fou adquirit, al cap d'un any, per l'editor Baguñà, el qual n'encarregà la direcció a Josep Morató i, més tard, a J. M. Folch i Torres. Al començament era una publicació modesta -vuit pàgines en dotzè, que foren ampliades a setze en el número 10, per acabar amb trenta-dues-, amb il·lustracions en bona part humorístiques i de to popular, però en la qual col·laboraven literats coneguts de l'època. Alguns dels redactors més assidus dels inicis foren Manuel Marinel·lo, Josep Morató, Manuel Folch i Torres... Els il·lustradors principals, que continuaren fins la fi del periòdic, eren J. G. Junceda, J. Llaverias i Gaietà Cornet, i la capçalera era d'Antoni Muntañola i Carné ("Amyc"). A partir de 1905 publicà el "Calendari d'en Patufet" (els "Calendaris" aparegueren en altres setmanaris infantils i eren un "especial" habitual de les revistes de l'època ). Des de 1907 edità la "Biblioteca Patufet" d'obres infantils, escrites i il·lustrades per alguns dels seus col·laboradors. A partir de Les aventures extraordinàries d'En Massagran en fou l'autor gairebé en exclusiva J. M. Folch i Torres, i foren publicades en forma de fulletó inclòs en el periòdic, al menys dues obres cada any fins el 1938. Folch i Torres hi escriví també contes i aventures humorístiques i, des de 1915, les "Pàgines viscudes", il·lustrades per Junceda, la secció més famosa de la revista i la que li donà màxima popularitat. Es tractava de narracions breus, d'un realisme quotidià idealitzat i amb una "lliçó exemplar". Inspirades en la vida contemporània del país -sobretot de Barcelona-, en van reflectir els ambients, els tipus, els gustos, les formes de viure, tot a través de la forma de veure-ho i de la sensibilitat de l'autor. Precisament una d'aquestes pàgines va donar origen, el 1920, al moviment de joventut més important d'abans de la guerra: els "Pomells de Joventut" (a més de llegir el contingut de l'enllaç anterior, sobre aquest tema i sobre la valoració d'"En Patufet" i de Folch i Torres, podeu anar a un enllaç que us portarà a l'opinió de Sempronio). La revista incloïa des de 1913, junt amb el fulletó de novel·les, uns llibrets a part, els "Contes d'En Patufet", de diversos col·laboradors. El mateix 1913 fou represa la publicació del "Calendari" -iniciada el 1905- amb col·laboracions variades.

"En Patufet" anà captant un públic cada vegada més extens i variat i canvià de presentació i contingut: augmentà el format i les pàgines i, quant al contingut, evolucionà fins a ser més apropiada per als adolescents que per als infants. Darrer número d'"En Patufet" (24/31 de desembre de 1938), ara quinzenal a causa de la guerra civil.Per compensar-ho, emprengué la publicació dels suplements infantils "Virolet" (1922-1931) i "Esquitx" (1931-1936). A partir dels anys 20, els col·laboradors principals, a més dels germans Folch i Torres, foren "Jordi Català" (Xavier Bonfill), "Clovis Eimeric" (Lluís Almerich), "Guillem d'Oloró" (J. Broquetas), "Guerau" i "E. Bir" (R. Blasi i Rabassa), Vicenç Coma i Soley, J. Font i Solsona, etc. "En Patufet" fou la revista que tingué més lectors de totes les edats i la que va exercir una influència cívica i lingüística més gran. Sobretot durant els anys 20, però, va sofrir un cert descrèdit -encara que el número d'exemplars setmanals continuava augmentant- per un excés de sentimentalisme i pel mal gust en alguns acudits - segurament algunes de les causes d'aquest canvi foren el fet d'haver de competir amb els nous periòdics infantils escrits en llengua castellana, com "TBO" (1917), que esdevindria el més popular de la península, o "Pulgarcito" (1923)-. En la dècada següent, a més, la seva capacitat d'innovació fou escassa i bona part de les característiques culturals dels inicis anaren desapareixent, tot i la incorporació de nous escriptors i dibuixants i del fet que les seves tirades continuaven sent molt importants, i fins i tot el 1935 passà de les 28 a les 32 pàgines. La revista, que sofrí diversos trasbalsos a partir de 1936 -incautada pel C.E.N.U. o per la CNT i la UGT-, acabà el desembre de 1938, amb periodicitat quinzenal a causa de les dificultats materials que comportava la guerra -testimonis de l'època parlen, però, de dos números editats durant el gener de 1939 que no es van arribar a distribuir-. El 1968 començà una segona etapa que no tingué l'èxit anterior i hagué de suspendre la publicació el 1973.

La Publicitat a "En Patufet": Primera època (1904-1938)

Amb una presència desigual però continuada al llarg dels seus 35 de vida, la publicitat a "EN PATUFET" reflecteix els anhels i les preocupacions de la societat catalana de principis del segle XX així com la seva vitalitat comercial i els seus progressos tècnics.
Com es pot comprovar, els anunciants eren molt conscients que el públic de "EN PATUFET" no era només infantil sinó també adult i per això es poden trobar anuncis de begudes alcohòliques, d'electrodomèstics i de medicaments.










Joan Garcia Junceda Els homes de "En Patufet"

Joan Garcia Junceda neix a Barcelona el 13 de febrer de 1881. Orfe de pare militar a l'edat de deu anys, tot i els esforços de la seva mare, la mala situació econòmica de la família i la seva poca afició als estudis el porten a entrar als escriptoris d'uns grans magatzems de la ciutat amb només el batxillerat.

La traça amb què, en les estones lliures, Junceda caricaturitza els seus companys de treball arriba aviat a oïdes de la gerència dels grans magatzems que el posa a treballar a la secció de Catàleg entre els dibuixants de la casa.

Durant cinc anys, Junceda il·lustra el catàleg comercial d'aquells grans magatzems dibuixant cassoles, jocs de cafè, bateries de cuina, llenceria diversa, etc. Segurament aquest és el seu gran aprenentatge de dibuixant que li permetrà, més tard, excel·lir en el detallisme i la meticulositat dels seus treballs.

Però és ja poc després de començar a treballar de cataloguista que, el 1902, el "CU-CUT!" li accepta una sèrie de dibuixos que Junceda s'ha atrevit a enviar. I no solament surten publicats en el número següent del popular setmanari satíric, sinó que és ràpidament invitat a integrar-se al seu equip de col·laboradors.

Les setmanades regulars del "CU-CUT!" pel gratificant ofici de dibuixant professional superen de llarg el seu sou d'esforçat cataloguista però no és fins que els encàrrecs li plouen de tot arreu i que el seu nom és ja molt popular que Junceda deixa els grans magatzems.


Des d'aquest moment, Junceda desplega tota la seva capcitat de treball acceptant els encàrrecs més variats, il·lustrant llibres, cartells publicitaris, capçaleres, portades, orles i culs de llàntia.

El 1905, amb la resta de col·laboradors del "CU-CUT!", s'integra a l'equip de "En Patufet", el setmanari infantil que acaba d'adquirir Josep Bagunyà i en les pàgines del qual no deixarà de col·laborar fins al 1938 quan el règim franquista prohibeix les publicacions en català.

Paradoxalment, l'estil humorístic de Junceda, que tothom s'acorda en definir d'amable i suau, és el detonant de les ires dels oficials de la guarnició militar de Barcelona amb una caricatura apareguda al "CU-CUT!" on escarneix les contínues derrotes de l'exèrcit espanyol.

L'any 1910, Junceda il·lustra "Les extraordinàries aventures d'en Massagran" de Josep M. Folch i Torres, la primera novel·la en fascicles de la Biblioteca Patufet que publica aquest autor. I, el 1915, comença a il·lustrar també les seves Pàgines Viscudes. A partir de llavors, es converteix en l'il·lustrador "oficial" de Josep M. Folch i Torres, el seu alter ego en les pàgines de "En Patufet". Fins al punt que la prosa de Folch i el traç de Junceda es confonen sovint en la percepció del lector. Aquesta bona entesa professional també s'estén a l'àmbit personal. Escriptor i il·lustrador es professen mútua admiració i simpatia sense però arribar mai a intimar.

Junceda col·labora, a més, a una gran quantitat de revistes i publicacions diverses: La Tralla, D'Ací D'Allà, La Cuca-fera, L'Estevet, Bella Terra, Hojas Selectas, Lecturas, ...

L'any 1948, Junceda mor a Blanes, deixant darrera seu una obra immensa i sobretot un estil, resultat d'influències molt diverses (Junceda reconeixia una veneració especial pels dibuixants japonesos, per Holbein, Apeles Mestres i George Delaw), que inspira un grapat de joves il·lustradors entre els quals destaquen Batllori Joffré o Serra Massana.

Gaietà Cornet i Palau Els homes de "En Patufet"

Nascut a Barcelona el 7 d'agost de 1878, Gaietà Cornet i Palau era fill d'un conegut redactor del "Diario de Barcelona" que, com ell mateix faria més tard, tenia abandonada la professió d'enginyer industrial.

Ben aviat, la seva afició al dibuix va fer que el seu pare li permetés seguir els cursos de l'acadèmia de Pere Borrell on durant "moltes tardes i totes les vetlles copiava del guix i, després, del natural".

Quan encara era estudiant, la mort prematura dels seus progenitors va portar el seu oncle i tutor a posar-lo a treballar de la Maquinista Terrestre i Marítima on ell era Director. Entre els estudis i la feina, dedicava les poques estones lliures que li quedaven a il·lustrar humorísticament les seves peripècies d'estudiant. I va ser casualment que aquells dibuixets van anar a parar a mans del llavors editor de "L'Esquella de la Torratxa".

Segons admetia el mateix Cornet, el primer encàrrec que va rebre del popular setmanari no li va sortir gaire bé de "tant que s'hi va mirar". Però, de mica en mica, els seus dibuixos van anar agafant seguretat i la seva firma popularitat.

Quan "L'Esquella de la Torratxa" va començar a decantar-se cap al lerrouxisme, Gaietà Cornet, que professava unes arrelades conviccions catalanistes, es va sentir massa incòmode per continuar col·laborant-hi. I llavors, el 1902, des de "La Veu de Catalunya" on publicava periòdicament una caricatura política, va participar a la gestació d'un nou setmanari catalanista i conservador de sàtira política: "CU-CUT!".

L'etapa del "CU-CUT!" va ser la més creativa de Cornet. Durant deu anys, a més d'assumir-ne la direcció artística, Cornet va omplir literalment el setmanari de caricatures i ninots amb una fúria i una convicció abrandades. No en va, Cornet admetia: "En la caricatura política - ho confesso - tinc una certa crueltat; m'agrada, sento necessitat de fer sang; dono un cop al llapis i procuro que arribi a l'entranya de l'enemic".

A més, a partir de l'adquisició de "EN PATUFET" per Josep Baguñà, el 1905, Cornet dibuixava indistintament per l'un o l'altre setmanari amb una capacitat de producció difícil d'explicar si es té en compte que treballava encara a jornada completa com a enginyer a la Maquinista.


Va ser justament per fugir dels horaris d'oficina i poder dedicar més temps a la seva professió de dibuixant que Cornet va presentar-se a unes oposicions a la càtedra de dibuix de l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona. Un cop aconseguida la independència i la seguretat financera, la caricatura política des de les planes "CU-CUT!" i la col·laboració assídua a "EN PATUFET" van esdevenir la seva activitat principal.

Però Cornet era un home emprenedor i amb una capacitat de treball poc comuna que va trobar el temps de fundar la Unió de Fotogravadors, d'assumir la presidència de l'Associació Espanyola d'Enginyers Industrials, i de tirar endavant moltes iniciatives editorials.

Aquesta dedicació empresarial li era sovint retreta pels admiradors del seu art que la veien com un impediment però ell se'n defensava al·legant, amb una singular mostra de sentit pràctic, que, abans de tot, s'havia de "tirar pilota a l'olla".

Cornet va ser un dels millors dibuixants de "EN PATUFET". El seu estil precís, ràpid i senzill, l'extraordinària expressivitat dels seus personatges i la seva gràcia van dotar el setmanari d'una vivacitat i d'una alegria que li van guanyar molts lectors.