120è aniversari del Cu-Cut!
(JFP)
Arrel de la donació de la senyora Glòria Rodriguez, convilatana nostra, de més de 70 exemplars de la revista Cu-Cut!, voldríem tornar uns moments sobre la història d’aquest setmanari i de qui en fou el director, en Manuel Folch i Torres.
Nascut el 1902, ara farà 120 anys, aquest setmanari satíric i catalanista va ser un revulsiu en la història de les publicacions periòdiques a Catalunya. Serà la primera revista que alternarà la ideologia de dretes amb un catalanisme radical. Nascuda de la mà de Gaietà Cornet, enginyer i dibuixant, i d’un grup d’inconformistes, recolzat per la Lliga Regionalista, el setmanari va néixer i va morir amb l’esperit lliure. Una bona mostra n’és la curiosa fotografia d’una reunió de redacció al local i seu de la revista, al carrer del Cardenal Casañas, a tocar del Pla de la Boqueria, a Barcelona, on homes ja fets i drets es representen en una situació quasi grotesca però reveladora de l’ambient en què s’hi treballava. Sembla que aquestes reunions eren veritables tertúlies animades, on es decidia el contingut i els acudits setmanals. Els impulsors, dels quals formava part aleshores un jove Manuel Folch i Torres amb poc més de 26 anys, que aviat demostraria la seva capacitat periodística i literària assumint-ne la direcció, remourien el consens ambient de la premsa del moment, més o menys acomodada amb el règim i amb ínfules elitistes que l’allunyaven del poble, desafiant sense complexos les patums més sacralitzades del moment, com l’exèrcit, la monarquia i, de manera general, el poder central. Ens pensem equivocadament que avui s’han aconseguit trencar tots els tabús i que ja res no és trencador, i en realitat, llegint aquests exemplars –cosa que es pot fer a la fundació per exemple!-, un s’adona del nostre actual conformisme disfressat.
Evidentment, aquesta crítica des acomplexada comportarà, a més dels insults de la majoria de la premsa espanyola, i també de part de la catalana, algunes prohibicions i un fet transcendent per part dels alts comandaments de l’exèrcit destacats a Barcelona, que plens d’ira, n’assaltaran la seu i en cremaran els papers al bell mig de la Rambla. Aquest fet originarà la llei de jurisdiccions, encara vigent, que prohibeix tota crítica a l’exèrcit.
Un exemple d’aquesta actitud inconformista, malgrat els intents de censura, serà la portada del número posterior a la visita que l’Orfeó Català farà a Madrid, on es veu el mestre Millet a tall d’Orfeus, tocant la lira davant un auditori format per l’ós de l’escut madrileny i una colla de bestioles simbòliques; els rèptils (del fons), el peix-sable, les rates i el lagartón amb copalta i jaqué, i dessota de la composició, l’epígraf: “La música amanseix les feres”. Aquesta portada comportarà la suspensió de la publicació durant més de 6 mesos…
Malgrat la popularitat de la revista i del ninot que la representava, com a paradigma de la burla popular, i amb un èxit editorial important, el distanciament del seu principal avalador, la Lliga Regionalista, per considerar-lo excessiu, farà que els propis impulsors, en un últim gest de llibertat i coherència, posin fi a l’aventura, després de 12 anys d’existència.
Manuel Folch i Torres (1876-1928)
Dirigí durant dotze anys el setmanari satíric ‘¡Cu-Cut!’, – que exercí una poderosa influència en la vida política de l’època – i publicà nombroses col·laboracions en vers i en prosa en el setmanari ‘En Patufet’.
Com a periodista, publicà nombrosos articles a la ‘Veu de Catalunya’.
Fou secretari general de la Sociedad de Atracción de Forasteros, entitat de promoció de la ciutat de Barcelona, tot exercint brillantment la seva professió d’advocat.
En poesia, l’any 1914 li fou atorgat el Mestratge en Gai Saber, el màxim guardó que es conferia als Jocs Florals de Barcelona.
Fou contista, novel·lista i autor d’una quinzena d’obres teatrals
De les seves obres en prosa destaquen dos llibres destinats als infants, publicats a la Biblioteca Patufet: De quan les bèsties parlaven i Encara parlen les bèsties.
Després de la seva mort, i a títol d’homenatge pòstum, es publicà encara Encens i mirra, un extens recull de la seva poesia.
Acudit de Junceda, aparegut al Cu-Cut! i que provocarà l’assalt dels militars a la seu de la redacció.