Notícies de la Fundació

El primer diumenge de Juliol, una important representació de la Coral Sant Medir, amb prop de 80 cantaires, van visitar la fundació i al Castell de Plegamans, en el marc de la sortida de final de curs. És en un ambient distès que els participants van gaudir de l’exposició sobre el cançoner popular, instal·lada a la fundació des de mitjans de juny, en una col·laboració conjunta de les dues entitats.

De la mà del seu director, Ramon Beltran, els cantaires de la Coral de Sant Medir van oferir un concert a l’església de Sant Genís de Plegamans, com a cloenda de la jornada de final de curs. Amb un repertori variat i original, l’actuació va ser particularment apreciada i aplaudida pel públic assistent, que s’encomanà de l’esperit joiós i comunicatiu dels participants. L’acte s’acabà amb un sentit cant dels Segadors, compartit entre els tots els assistents.

La fundació s’ha adherit com a entitat col·laboradora pel voluntariat per a la llengua, a través de l’antena local del CPNL de Sabadell. A més d’oferir informació, la fundació participarà en activitats obertes pels voluntaris i per a les parelles lingüístiques, en col·laboració amb l’antena local.

Article aparegut a la revista mensual L’Informatiu el mes de juliol.

Al llarg d’aquests últims anys, i gràcies al voluntariat dels socis, la fundació ha continuat treballant en l’actualització de l’inventari del seu Arxiu-Museu. Aquests darrers dies s’ha completat el llistat exhaustiu dels exemplars solts de la revista En Patufet (1904-1938) en possessió de la fundació. Un total de 7367 exemplars dels més de 1082 números, que representen 31 col·leccions, amb graus dispars de consolidació (del 60% a menys de l’1%).
En paral·lel, la tasca iniciada pels alumnes dels instituts del poble d’actualització dels objectes del Museu ha finalitzat amb la concreció de més de 180 fitxes descriptives dels diversos objectes que componen el museu. Entre els molts quadres exposats a la sala noble, alguns de real valor artístic atribuïts a Fra. Juncosa (s.XVII), Victorià Codina-Langlin (1886) i a Miquel Carbonell i Selva (1880), destaca un Sant Crist d’autor desconegut, pintat sobre taula de fusta, de petites dimensions i característic de la pintura flamenca del segle XV. Aquest quadre, pertanyent a Josep Maria Folch i Torres, havia estat en el seu despatx, de memòria del seu fill Ramon Folch i Camarasa, el qual en feu donació a la fundació en el moment de la seva creació. La seva història i origen no havien despertat gaire interès sinó la curiositat d’alguns infants aculturats que indefectiblement acaben preguntant “qui és aquell home despullat…”. Fins que, Albert Velasco, historiador de l’Art i ex-director dels museus de Lleida, en ocasió d’una visita de treball sobre la figura de Joaquim Folch i Torres, s’hi interessà. Amb el coneixement i expertesa  que el caracteritzen, Velasco reconegué immediatament el valor d’aquest quadre, i després de demanar permís per a estudiar-lo de més a prop, ens impartí una curta i densa lliçó sobre els pintors flamencs del segle XV: el detallisme, els colors, la figura i sobretot el suport de la pintura fet de taulons de fusta assemblats curosament en delataven l’originalitat. No obstant, Velasco va agafar el compromís de validar aquesta realitat a través d’experts per ell coneguts i en feu una fotografia. Això deixà els presents impressionats i lleument enorgullits de posseir tal peça.
Ai las, quinze dies més tard, rebíem un correu electrònic molt concís de Velasco: es tracta d’una falsificació del segle XX, segurament de l’anomenat falsificador de Valls-Marín. Passada la decepció inicial, hem indagat aquest personatge i a través de l’article de Didier Martens “Un imitateur moderne des Primitifs flamands établi en Espagne: le Faussaire de Valls Marín” hem comprovat la “qualitat” de les seves falsificacions, havent-se venut en una subasta prestigiosa , el 2013, un dels “seus” quadres de pintors flamencs, la seva especialitat,  per més de 7000.- euros. A més, una sèrie de retaules que un tal Valls Marín li comprarà, li acabarà donant el nom del falsari de Vall Marín…Davant d’això hem recuperat bona part de la nostra autoestima, tractant-se d’una falsificació del tot original del desaprensiu falsari!

Jordi Folch i Pons

La Carme Tierz, periodista cultural, ha començat la difícil tasca de transcripció del llibre dels records que Josep M. Folch i Torres va deixar, com un intent de memòries. Gràcies a una subvenció de la Generalitat de Catalunya, en aquesta primera fase, la Carme començarà a ordenar i transcriure aquest llegat, fins ara inexplorat, del popular escriptor, amb tot l’ofici i la dedicació que se l’hi coneix.

El proppassat dia 29 de juny, juntament amb el club de lectura del Taller de les Arts de Palau-solità i Plegamans, va tenir lloc la primera trobada del cicle de lectura dedicat a Ramon Folch i Camarasa. Gràcies a l’èxit de la reedició d’ El nàufrag feliç, aquesta novel·la curta ha estat el punt de partida d’aquest nou cicle que esperem repetir l’any vinent amb un nou títol. Més de 20 persones es van aplegar a la sala noble per compartir aquesta experiència.

La presentació del TFM de la Joana Grau Boncompte, estudiant de Màster de la UAB, amb la visita virtual 360º del nostre Museu (accessible de des la nostra web), va aplegar una vintena de persones, entre representants de la UAB i de l’Ajuntament, entre d’altres. En acabar la presentació, la professora Paloma Valdívia Vizarreta, del departament de Teories de l’Educació i pedagogia Social de la Facultat de Ciències de l’Educació de la UAB, va fer participar el públic amb una sessió d’intercanvi sobre l’experiència.

Albert Velasco Gonzalez, historiador de l’art i exdirector dels museus de Lleida, va venir a la nostra seu el proppassat dia 6 de juny. Amb la intenció de consultar el nostre arxiu sobre en Joaquim Folch i Torres, Velasco va poder comprovar i contrastar algunes de les cerques relacionades amb el període de post guerra.
Sorprenentment, pocs dies després, el 22 de juny rebíem la visita de la conservadora d’art romànic del MNAC, Gemma Ylla-català Bassola, amb la mateixa intenció de consultar el fons de Joaquim Folch i Torres, aquest cop sobre la seva tasca com a director general dels Museus d’Art de Catalunya (1920-1939).
Ambdues visites són una mostra de l’interès vigent de la figura i obra de Joaquim Folch i Torres i de la tasca de conservació i inventari de la nostra fundació.

Article aparegut a la revista mensual L’Informatiu el mes de juny

Es poc conegut  que Josep Maria Folch i Torres es dedicà a la pintura durant una breu temporada. Aquest passat Sant Jordi, la nostra amiga Rosa Lamas Marín (El celler), va venir a demanar-nos la col·laboració per  muntar un aparador  dedicat a les figures de Josep M. Folch i Torres i Ramon Folch i Camarasa. Per això, la Rosa ens va ensenyar amb orgull justificat dos quadres adquirits recentment, atribuïts a Josep Maria Folch i Torres.
És, potser, la oportunitat de descobrir aquesta faceta menys coneguda de Josep M. Folch i Torres.  L’arxiu de la Fundació té a disposició una llibreta manuscrita on Josep M. Folch i Torres  hi anotà la seva producció, amb un detall característic de la seva personalitat. Segons aquest detall, la producció començarà el novembre de 1940 i s’estendrà fins el gener de 1942, amb una nota final que diu “descans per malaltia”.  S’hi comptabilitza un total de 126 teles, cadascuna d’elles amb un títol i generalment una descripció minuciosa, que amb una regularitat admirable correspon a producció de un o dos quadres per setmana! La major part correspon a bodegons (75) i paisatges (41), amb alguna marina o composició amb figures. Entre aquestes teles apareixen fins a quatre paisatges de Plegamans (El Castell, Can Gordi,Palau, etc. ) i, com a curiositat, la donació d’una d’elles (bodegó de vi, xampany, fruites i raïm) per a la tómbola de Plegamans, el 30 d’agost de 1941, és a dir molt probablement per a la festa major. Gran part d’aquesta producció es farà a Plegamans.
Seria il·legítim entrar a valorar la qualitat artística d’aquesta obra, que per altra banda és segurament poc significatiu. El que si té valor és l’explicació d’aquesta sorprenent i intensa producció. En realitat, tota aquesta obra és el testimoni de la repressió dels vencedors de la guerra civil, que prohibiren el català en totes les seves expressions,  condemnant Folch i Torres a l’ostracisme i privant-lo de la seva eina de treball. És en aquestes circumstàncies, que Folch i Torres, amb 4 fills encara a càrrec, es llençarà en aquesta activitat amb més cor que ànima, amb l‘objectiu de mantenir-se econòmicament. Un bon amic, Joan Busquets (ebenista propietari d’una casa de mobles 1840-1982), li comprarà la major part de la seva producció per agençar les seves exposicions. A 100 pts, i més tard 150 pts per unitats, aquesta nova “feina” proporcionarà a Folch i Torres entre 600 i 800 pts mensuals (uns 600 i 800 euros a dia d’avui). Una capacitat de reconversió digne de l’actual modernitat. Per altra banda, també es pot entendre fàcilment que aquesta activitat, en sortir d’una guerra on Catalunya a perdut la seva llibertat i on el seu fill Jordi perdrà la vida amb 17 anys, serà una manera de distreure la ment i ocupar-la amb un art ben inofensiu.
El museu de la Fundació conserva la caixa de pintura que feu servir i tres quadres seus, que amb les dues teles de la Rosa, i alguna altra, són 6 les teles identificades de les 126 que pintà Josep M. Folch i Torres.
Hem d’agrair a la Rosa aquesta iniciativa que ens ha permès redescobrir un període particular en la vida i obra de Josep Maria Folch i Torres.

Jordi Folch i Pons

L’editorial Viena ha posat al mercat la tercera edició de la novel·la de Ramon Folch i Camarasa El nàufrag feliç. L’èxit incontestable d’aquesta novel·la curta de finals dels anys 50 del segle passat demostra la qualitat intemporal de la literatura del seu autor.
Es per això que el proper mes de juny, amb la col·laboració del club de lectura del Taller de les Arts, es farà una nova presentació a la seu de la Fundació que permetrà aprofundir l’obra de Ramon Folch i Camarasa a través del punt de vista dels seus lectors.

Hem acabat l’inventari dels objectes del Museu, iniciat pels alumnes dels dos instituts de Palau-solità i Plegamans, i que ja permès catalogar més de 200 objectes: quadres, escultures, mobiliari, pintures, etc. Després de 30 anys era del tot necessària una actualització del contingut del museu, que per altra banda permetrà una consulta més rigorosa de l’origen de les peces, algunes d’elles excepcionals, gràcies a l’elaboració de fitxes úniques.

Ja tenim les primeres fotografies 360º interactives del museu i també de la resta d’instal·lacions. Tal i com estava previst, aquest projecte respon a una iniciativa de col·laboració entre la UAB (Universitat Autònoma de BAreclona) i l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans que permet a un estudiant fer el seu TFM (Treball de Fi de Màster) en acord amb entitats del poble. El proper mes de juny se’n farà la presentació.
A la fotografia podeu reconèixer a les responsables, Paloma Valdivia, professora, i Joana Grau, estudiant de màster.

Article aparegut a la revista mensual L’Informatiu el mes de maig

A finals de març d’enguany, la família Corbella Alberó ens va fer una generosa donació de documents que Francesc Corbella, descendent de Manuel Folch i Torres, resguardà a casa seva fins a la seva mort. Entre aquesta documentació hi ha una fotografia de 1906 en què surt Josep Maria Folch i Torres amb el seu germà Lluís i el doctor Benet Roura. L’excepcionalitat d’aquesta imatge és que, ara per ara, és l’única que disposem del novel·lista durant el seu exili a França entre 1905 i 1908.
I és que, convé recordar, el que el centralisme defineix com a “problema catalán” no és pas cosa d’ara, i el seu “problema” i el nostre “procés cap a la independència” perdura des que la vam perdre segles enrere.
Durant la seva primera joventut, fins a retornar de l’exili, en Josep Maria Folch i Torres s’havia exercitat com a narrador i novel·lista d’estil naturalista i de tipus psicològic, de caire social i obrerista, i guanyà algun premi i tot, però, a la vegada era un abrandat catalanista que es feia llegir i sentir en diaris, revistes, proclames i conferències en uns moments en què els ideals catalanistes prenien pes i esdevenien moviment polític. La vigília de l’11 de setembre de 1901 fou un de la trentena de joves engarjolats per anar a honrar la figura de Rafael Casanova, i el 1905, amb altres companys que escrivien a la revista Tralla, revista d’esperit nacionalista radical, fou de nou engarjolat per un parell d’articles del número publicat el 19 de maig, en què es commemorava el tercer aniversari de la independència de Cuba. De moment, però, sota fiança de 4000 pessetes (que es recolliren entre amics i familiars) quedà en llibertat provisional tot esperant judici. Però el cas és que…
El cas és que la cosa es complicà. Els militars no estaven per romanços i un acudit d’en Junceda publicat al Cu-Cut del 23 de novembre de 1905 (setmanari satíric del qual Manuel Folch i Torres n’era el director) on contrastava, irònicament, el banquet amb què la Lliga Regionalista celebrà la victòria a les eleccions municipals amb la baixa moral dels militars (s’havien perdut les colònies) provocà “Els fets del Cu-Cut”: El 25 de novembre, 300 oficials indignats es congregaren a la Plaça Reial i s’encaminaren amb malls i destrals a destrossar les redaccions del setmanari i del diari “La Veu de Catalunya” i feren una gran foguera al mig del carrer.
La conseqüència de l’estat no es va fer esperar, i en lloc de castigar els tumultuosos es tancà el Cu-Cut, es declarà l’estat de guerra a Barcelona malgrat l’oposició del President del Govern, de Montero Ríos, que dimití, i el Borbó d’aleshores impulsà amb el nou govern la denominada Llei de Jurisdiccions amb què es donava als militars la missió de jutjar els actes contra la seva honorabilitat i contra la unitat de la pàtria. Els casos pendents de judici es tornaren a revisar i la família i amics insistiren a Josep Maria Folch i Torres que toqués el pirandó, davant la seva negativa a fugir. Prop de Nadal, però, després de ser informada la família d’una visita policial a casa per a prendre’l, emprengué l’exili.
L’estiu del 1908, en retornar de l’exili per a acollir-se a una amnistia que el deixava net de la primera pena i a un possible indult pel que fa a la segona, es trobà que a la duana s’havia perdut una maleta amb llibres i cartes que havia acumulat, maleta que mai no va poder trobar. És per això que aquesta fotografia ens és, ara per ara, un gran tresor.

Oriol Viñas Folch

La nova edició del mercat medieval de Palau-solità i Plegamans torna amb un èxit de convocatòria renovat després d’aquests últims anys de pandèmia. Amb prop de 800 visites al castell de Plegamans, la sala noble i el nostre museu continua essent motiu d’admiració i descobriment per part del visitants. Malgrat la brevetat de la presentació dels nostres voluntaris, marcada pel ritme de les visites (cada 30 minuts), el públic està majoritàriament agraït per la informació que se’ls dispensa, contribuint així a l’objectiu de difondre l’obra i la personalitat de la nissaga Folch i Torres.2

Per segon any consecutiu, la Fundació ha estat present a la fira de Sant Jordi de Palau-solità i Plegamans, a la plaça de Ca L’Estruch, en un ambient festiu i popular i de forta participació. A més, en aquesta edició, la Fundació ha estat doblement present amb l’espai de l’Ajuntament dedicat a la signatura d’autors locals, on Josep M. Serraviñals ha pogut signar el seu últim llibre editat per la Fundació: La casa Folch.
Juntament amb La casa Folch, la nova edició de El nàufrag feliç de Ramon Folch i Camarasa han estat al cap damunt de la nostra llista de més venuts.

El passat divendres 14 d’abril, a la sala noble del castell de Plegamans, es va fer la presentació del llibre de Josep M. Serraviñals i Arumí La Casa Folch, editat per la Fundació Folch i Torres en el marc del centenari de la casa construïda per Josep M. Folch i Torres a Plegamans.
Gemma Perich Vidal, historiadora i membre del Centre d’estudis de Castellar del Vallès (Arxiu històric), en feu la presentació posant l’accent sobre la necessitat de preservar i conservar el patrimoni municipal. Seguidament, en Josep M. Serraviñals justificà les particularitats de la Casa Folch des del punt de vist històric i cultural que l’han fet merèixer estar catalogada com a bé d’interès local.

El patronat de la fundació compte a partir d’ara amb la Carme Zaragoza Argelich, llicenciada en ciències de l’educació i neta de Ignacio Zaragoza Salvadó, que fou gran amic de Joaquim Folch i Torres i al qual Juan Javier Zaragoza, pare de la Carme, conegué personalment. La família Zaragoza té una llarga tradició en la indústria de la pell, i ha aconseguit una col·lecció importantíssima de l’art de la pell, gràcies, entre d’altres, a l’assessorament d’en Joaquim. Benvinguda Carme!

Gràcies al conveni entre l’Ajuntament de Palau-solità i Plegamans i el departament de Teories de l’Educació i Pedagogia Social la UAB, la Fundació col·labora en dues tesines dels alumnes d’aquest departament sota la responsabilitat de la Doctora i investigadora Paloma Valdivia Vizarreta. Es tracta de veure la possible aplicació de la realitat 3D en la difusió del material exposat al nostre museu i l’apropament d’aquesta tecnologia al coneixement del patrimoni. Esperem que ben aviat podrem gaudir dels primers resultats d’aquesta experiència.

Farrigo-Farrago, grup de teatre de Palau-solità i Plegamans, ha estrenat programació aquesta temporada a la ràdio municipal amb retalls de teatre. Després d’una primera adaptació d’una pàgina viscuda de Josep Maria Folch i Torres, aquest mes de març han adaptat l’obra teatral Pis per llogar, de Ramon Folch i Camarasa, estrenada per ells mateixos al teatre de la Vila, l’any 1995, en presència de l’autor. Podeu gaudir d’aquesta adaptació a “ràdio a la carta”, de Ràdio Palau, en els programes de 28 de febrer, 7 i 14 de març, al següent enllaç: https://www.radiopalau.cat/pl3/programacio/programes/id34/regalls-de-teatre.htm

En Patufet
Segona Època (1968-1973)

Quasi 30 anys, dia per dia, després de l’últim número d’En Patufet, reapareixia la popular capçalera de la revista infantil i juvenil, concretament el 8 de desembre de1968. Amb una portada del dibuixant Ferrandiz, els hereus de l’editorial Baguñà havien aconseguit convèncer l’aleshores ministre de propaganda Manuel Fraga Iribarned’autoritzar-ne la publicació, això si, escapçant-ne l’article nominal “En”.

L’enorme èxit popular de la revista original, malgrat el temps i les circumstàncies, feia pensar que els antics lectors acabarien per convèncer als nous, trenta anys després. Sota la direcció de Joan Sariol i Badia i amb alguns dels últims col·laboradors de la primera època (Antoni BatlloriJofré, Bécquer, Xirinius (Joan Juez), Josep Miracle, Font i Solsona, Coma i Soley, Blasi i Rabassa, Lola Anglada, Joaquim Muntañola, Garcia Estragués), el primer número es vengué més de 125.000 exemplars, més del doble del millor tiratge de la revista original. Més tard també hi col·laboraran nous autors i dibuixants que representaran el millor del moment amb noms com Perich, Joan Palet, Joma, Ivà, Pere Olivé, Aurora Díaz Plaja, Jordi Valent (Armand Blanc), Noel Clarasó,o Toni Batllori, que ens ha deixat recentment.

Una de les participacions més notòries serà la de Ramon Folch i Camarasa, que seguirà les passes del seu pare, Josep M. Folch i Torres,encarregant-se de les noves Històries Possibles, que havien de reemplaçar les insubstituïbles Pàgines Viscudes.En el procés de modernització o d’adaptació de la revista als “nous temps”, Folch i Camarasa escriurà un total de 117 contes, que mantindran el caràcter moralitzador del seu pare adaptant-lo a les circumstàncies de l’època.

Així com el contingut, també el grafisme i els dibuixos s’actualitzaran i la revista anirà incorporant cada cop més historietes del tipus còmic i reduint els espais de lectura i divertiment. Malgrat aquests esforços,l’èxit inicial, el nom i la vàluaindividual dels seus col·laboradors, el públic va anar desertant de la revista fins a fer-la inviable. Inicialment quinzenal, s’intentarà canviar la dinàmica tornant a una periodicitat setmanal, com la revista original, però la situació es farà cada cop més insostenible i el 1973 acabarà l’aventura.
En l’editorial de l’últim número de29 de juny de 1973, es diu que la publicació es pren un temps de reflexió i que no és un adeu-siau sinó un a reveure… potser seria un bon aniversari (aquest any farà 50 anys)  per veure aparèixer una tercera època d’En Patufet?

…de 1880, al carrer de Santa Anna de Barcelona, Maria Torres i Llinàs donava a llum el seu tercer fill amb el nom de Josep Maria. Tal i com consta en el registre civil de naixements del 2 de març de 1880, en Josep Maria Lluís Oriol, va néixer dos dies abans de la inscripció, a les 9 del matí del 29 de febrer de 1880, any bissextil, com per marcar d’alguna manera la seva futura trajectòria.

La Dolors Perich, de Sabadell, ha fet donació a la Fundació de nombrosos exemplars de la revista En Patufet i de diferents volums de les col·leccions Biblioteca Gentil i Biblioteca Patufet. Després d’entregar-li el preceptiu certificat de donació, ella i les seves amigues han gaudit d’una visita guiada del Museu.

Ja podeu consultar la memòria de l’any 2022 al nostre web. Hi trobareu de manera resumida però exhaustiva tota la activitat de la Fundació al llarg del 2022, amb la commemoració dels 30 anys de la seva creació, entre moltes altres coses.

Els instituts de Can Periquet i de Ramon Casas de Palau-solità i Plegamans han iniciat els serveis comunitaris amb la Fundació.  Aquest any se centren en dues activitats: la digitalització del fons de l’Arxiu i l’inventari del Museu. Un total de cinc alumnes s’han apuntat per ajudar a la Fundació. L’Enoc i la Paula ho fan en les tasques de digitalització de la correspondència de Joaquim Folch i Torres, seguint els protocols que es requereixen en aquests casos. La Paula, la Martina i la Jana han triat ocupar-se de l’inventari del Museu, fent fotografies de tots i cadascun dels objectes que s’hi exposen, un material que serà bàsic per preparar en un futur una visita virtual al Museu.

El passat dia 2 de desembre, al Castell de Plegamans es presentà el llibre “Baules. Cartes generacionals”, de David Pagès i Cassú. Es tracta d’un recull de cartes dirigides a 45 personatges dels Països Catalans (filòlegs, metges, escriptors, músics, dibuixants, pintors, feministes, poetes, actors…) de generacions enrere, escrites per descendents o estudiosos de la seva feina. L’originalitat de llibre rau en què els mateixos redactors també n’escriuen a descendents dels primers o a estudiosos de generacions posteriors i els expliquen, els recorden qui eren.

Amb les cartes, homes i dones que ens han deixat reviuen de nou, i el seu record, la seva memòria i el reconeixement que es mereixen es transmet a noves generacions i no es perd, no es talla. D’aquí el nom del llibre: “Baules”, cadascuna de les anelles que conformen una cadena; només que se’n trenqui una, origen i final es desconnecten.
Tot cercant documents antics, molt antics, relacionats amb la família Folch, m’he trobat molts fets inesperats i curiosos que, en analitzar-los i contrastar-los amb altres, m’han permès anar allargant la genealogia familiar, de baula en baula. I aquí en venen algunes, de baules.

Un tal Bernat Folch Franquès, mestre fuster, el primer Folch nascut a Barcelona, el 1802, i casat amb Maria Brossa, amb qui esdevindrien els avis dels Folch i Torres. Perquè els Folch venien de Sabadell, d’una nissaga de camperols que al llarg dels anys, dels segles, tingueren moments benestants i d’altres de no tant. El mateix pare d’en Bernat, Joan Folch Altayó (o Altalló) va haver d’abandonar sa ciutat, i en demanar per matrimoni una noia barcelonina de nom Teresa Franquès ens el trobem com a teixidor de llana, i ben segur que de poc èxit, de moment, perquè l’església li perdonà les taxes  (Amore Dei). I dic de moment perquè s’espavilà de valent, arribà a aixecar una empresa de forja de ferro, tot i que va fer fallida i els deutes el perseguiren gairebé tota la vida, però també va fer de pintor de parets, i es constituí com a cap de colla de diversos obrers en el negoci de la construcció. De dos dels seus fills, en Bernat, mestre fuster, i en Joan, també pintor, hem trobat molts rebuts signats referents a  aixecar, bastir i pintar nombroses cases a Barcelona, sobretot, i a cops en combinació amb Francesc Brossa, mestre d’obres, germà de la muller d’en Bernat.

De Jaume Folch, fill de Lluís (Ludovicus) i Antònia, sabem que signà Capítols Matrimonials amb Lluïsa Fonollet el 11.9.1561 !, i tenim un testament seu del 4.8.1574 que redactà encara jove, per si les mosques i pels possibles perills que es trobaria en un agosarat pelegrinatge a Sant Jaume de Compostela!; amb tot, sembla que retornà viu perquè tenim rebuts signats per ell fins l’any 1591.

A partir de Jaume apareixen quatre Joan Baptista Folch en generacions consecutives; l’últim mor el 1704, casat i sense fills i fa hereva universal sa germana Eulàlia. I aquí hem d’inserir una baula especial que permetrà la continuïtat del cognom Folch: Lluís Aluja, de Sant Julià d’Altura, avui dia terme de Sabadell, marit de l’Eulàlia des de 1673. El seu fill Francesc Aluja Folch, en casar-se el 1712, canviarà l’ordre dels cognoms per a donar continuïtat a l’herència i al cognom Folch.

De baula en baula…

Oriol Viñas i Folch