Notícies de la Fundació

En Patufet
Segona Època (1968-1973)

Quasi 30 anys, dia per dia, després de l’últim número d’En Patufet, reapareixia la popular capçalera de la revista infantil i juvenil, concretament el 8 de desembre de1968. Amb una portada del dibuixant Ferrandiz, els hereus de l’editorial Baguñà havien aconseguit convèncer l’aleshores ministre de propaganda Manuel Fraga Iribarned’autoritzar-ne la publicació, això si, escapçant-ne l’article nominal “En”.

L’enorme èxit popular de la revista original, malgrat el temps i les circumstàncies, feia pensar que els antics lectors acabarien per convèncer als nous, trenta anys després. Sota la direcció de Joan Sariol i Badia i amb alguns dels últims col·laboradors de la primera època (Antoni BatlloriJofré, Bécquer, Xirinius (Joan Juez), Josep Miracle, Font i Solsona, Coma i Soley, Blasi i Rabassa, Lola Anglada, Joaquim Muntañola, Garcia Estragués), el primer número es vengué més de 125.000 exemplars, més del doble del millor tiratge de la revista original. Més tard també hi col·laboraran nous autors i dibuixants que representaran el millor del moment amb noms com Perich, Joan Palet, Joma, Ivà, Pere Olivé, Aurora Díaz Plaja, Jordi Valent (Armand Blanc), Noel Clarasó,o Toni Batllori, que ens ha deixat recentment.

Una de les participacions més notòries serà la de Ramon Folch i Camarasa, que seguirà les passes del seu pare, Josep M. Folch i Torres,encarregant-se de les noves Històries Possibles, que havien de reemplaçar les insubstituïbles Pàgines Viscudes.En el procés de modernització o d’adaptació de la revista als “nous temps”, Folch i Camarasa escriurà un total de 117 contes, que mantindran el caràcter moralitzador del seu pare adaptant-lo a les circumstàncies de l’època.

Així com el contingut, també el grafisme i els dibuixos s’actualitzaran i la revista anirà incorporant cada cop més historietes del tipus còmic i reduint els espais de lectura i divertiment. Malgrat aquests esforços,l’èxit inicial, el nom i la vàluaindividual dels seus col·laboradors, el públic va anar desertant de la revista fins a fer-la inviable. Inicialment quinzenal, s’intentarà canviar la dinàmica tornant a una periodicitat setmanal, com la revista original, però la situació es farà cada cop més insostenible i el 1973 acabarà l’aventura.
En l’editorial de l’últim número de29 de juny de 1973, es diu que la publicació es pren un temps de reflexió i que no és un adeu-siau sinó un a reveure… potser seria un bon aniversari (aquest any farà 50 anys)  per veure aparèixer una tercera època d’En Patufet?

…de 1880, al carrer de Santa Anna de Barcelona, Maria Torres i Llinàs donava a llum el seu tercer fill amb el nom de Josep Maria. Tal i com consta en el registre civil de naixements del 2 de març de 1880, en Josep Maria Lluís Oriol, va néixer dos dies abans de la inscripció, a les 9 del matí del 29 de febrer de 1880, any bissextil, com per marcar d’alguna manera la seva futura trajectòria.

La Dolors Perich, de Sabadell, ha fet donació a la Fundació de nombrosos exemplars de la revista En Patufet i de diferents volums de les col·leccions Biblioteca Gentil i Biblioteca Patufet. Després d’entregar-li el preceptiu certificat de donació, ella i les seves amigues han gaudit d’una visita guiada del Museu.

Ja podeu consultar la memòria de l’any 2022 al nostre web. Hi trobareu de manera resumida però exhaustiva tota la activitat de la Fundació al llarg del 2022, amb la commemoració dels 30 anys de la seva creació, entre moltes altres coses.

Els instituts de Can Periquet i de Ramon Casas de Palau-solità i Plegamans han iniciat els serveis comunitaris amb la Fundació.  Aquest any se centren en dues activitats: la digitalització del fons de l’Arxiu i l’inventari del Museu. Un total de cinc alumnes s’han apuntat per ajudar a la Fundació. L’Enoc i la Paula ho fan en les tasques de digitalització de la correspondència de Joaquim Folch i Torres, seguint els protocols que es requereixen en aquests casos. La Paula, la Martina i la Jana han triat ocupar-se de l’inventari del Museu, fent fotografies de tots i cadascun dels objectes que s’hi exposen, un material que serà bàsic per preparar en un futur una visita virtual al Museu.

El passat dia 2 de desembre, al Castell de Plegamans es presentà el llibre “Baules. Cartes generacionals”, de David Pagès i Cassú. Es tracta d’un recull de cartes dirigides a 45 personatges dels Països Catalans (filòlegs, metges, escriptors, músics, dibuixants, pintors, feministes, poetes, actors…) de generacions enrere, escrites per descendents o estudiosos de la seva feina. L’originalitat de llibre rau en què els mateixos redactors també n’escriuen a descendents dels primers o a estudiosos de generacions posteriors i els expliquen, els recorden qui eren.

Amb les cartes, homes i dones que ens han deixat reviuen de nou, i el seu record, la seva memòria i el reconeixement que es mereixen es transmet a noves generacions i no es perd, no es talla. D’aquí el nom del llibre: “Baules”, cadascuna de les anelles que conformen una cadena; només que se’n trenqui una, origen i final es desconnecten.
Tot cercant documents antics, molt antics, relacionats amb la família Folch, m’he trobat molts fets inesperats i curiosos que, en analitzar-los i contrastar-los amb altres, m’han permès anar allargant la genealogia familiar, de baula en baula. I aquí en venen algunes, de baules.

Un tal Bernat Folch Franquès, mestre fuster, el primer Folch nascut a Barcelona, el 1802, i casat amb Maria Brossa, amb qui esdevindrien els avis dels Folch i Torres. Perquè els Folch venien de Sabadell, d’una nissaga de camperols que al llarg dels anys, dels segles, tingueren moments benestants i d’altres de no tant. El mateix pare d’en Bernat, Joan Folch Altayó (o Altalló) va haver d’abandonar sa ciutat, i en demanar per matrimoni una noia barcelonina de nom Teresa Franquès ens el trobem com a teixidor de llana, i ben segur que de poc èxit, de moment, perquè l’església li perdonà les taxes  (Amore Dei). I dic de moment perquè s’espavilà de valent, arribà a aixecar una empresa de forja de ferro, tot i que va fer fallida i els deutes el perseguiren gairebé tota la vida, però també va fer de pintor de parets, i es constituí com a cap de colla de diversos obrers en el negoci de la construcció. De dos dels seus fills, en Bernat, mestre fuster, i en Joan, també pintor, hem trobat molts rebuts signats referents a  aixecar, bastir i pintar nombroses cases a Barcelona, sobretot, i a cops en combinació amb Francesc Brossa, mestre d’obres, germà de la muller d’en Bernat.

De Jaume Folch, fill de Lluís (Ludovicus) i Antònia, sabem que signà Capítols Matrimonials amb Lluïsa Fonollet el 11.9.1561 !, i tenim un testament seu del 4.8.1574 que redactà encara jove, per si les mosques i pels possibles perills que es trobaria en un agosarat pelegrinatge a Sant Jaume de Compostela!; amb tot, sembla que retornà viu perquè tenim rebuts signats per ell fins l’any 1591.

A partir de Jaume apareixen quatre Joan Baptista Folch en generacions consecutives; l’últim mor el 1704, casat i sense fills i fa hereva universal sa germana Eulàlia. I aquí hem d’inserir una baula especial que permetrà la continuïtat del cognom Folch: Lluís Aluja, de Sant Julià d’Altura, avui dia terme de Sabadell, marit de l’Eulàlia des de 1673. El seu fill Francesc Aluja Folch, en casar-se el 1712, canviarà l’ordre dels cognoms per a donar continuïtat a l’herència i al cognom Folch.

De baula en baula…

Oriol Viñas i Folch

Aquest passat 25 de gener, la Fundació va rebre una donació de més de 70 llibres d’obres de Josep Maria Folch i Torres. La Maria Concepció Cristòbal de Mataró a donat aquesta important col·lecció per evitar-ne la dispersió i posterior desaparició, en memòria del seu difunt marit i de tota la família Salvaña Cristòbal. Aquesta es una bona ocasió per recordar la tasca de inventariat i catalogació que està portant a terme la Fundació en el seu arxiu i més concretament en la part d’obra pròpia.

El passat 27 de desembre, la fundació va organitzar la primera trobada de voluntaris de la Fundació, trobada que va aplegar una vintena de voluntaris, Voluntaris que, any rere any, ajuden a portar a terme les diferents activitats de la Fundació. En una breu presentació, Jordi Folch i Pons va fer el balanç de l’any 2022 i va desvetllar els propers projectes més significatius. L’acte finalitzà amb un petit piscolabis que va permetre intercanviar experiències i fer propostes per al nou any en un ambient de cordialitat.

En la seva secció mensual al programa El meu carrer de Ràdio Palau, el director de la fundació va desvetllar part de la programació per aquest 2023. Entre les moltes activitats, més de les habituals i recurrents participacions, destaquen la commemoració de l’efemèride dels 60 anys de la mort de Joaquim Folch i Torres, les exposicions sobre els jocs educatius de Lluis Folch i Torres i sobre la repressió d’una família culturalment activa, a principis del segle passat. També continuaran les col·laboracions amb altres entitats del poble, com la presentació de llibres amb el club de lectura, la celebració de les sardanes a la fresca amb els amics sardanistes, etc…

Com l’any passat, la segona quinzena de febrer celebrarem la Festa dels Pastorets, trobada que tancarà la temporada 2022-2023 de Pastorets a Catalunya. Aquesta vegada seran convidades dues entitats fidels a l’obra de Josep Maria Folch i Torres: les colles de Santa Eulàlia de Ronçana i d’Igualada i ens acompanyaran tot representant escenes escollides de l’obra. També aquest any la Coordinadora de Pastorets de Catalunya serà a la Festa, no us perdeu la convocatòria!

Mercè Folch i Torres. Segur que aquest cognom us resulta familiar; qui no ha sentit a parlar en alguna ocasió dels germans Folch i Torres? Però…, Mercè? Qui era la Mercè? Lamentablement, jo tampoc us en puc dir gran cosa.

Primer de tot, permeteu que em presenti. El meu nom és Xavier Romeu, i sóc un dels nou besnéts de la Mercè. Fins fa poc més d’un any no havia sentit parlar mai de la meva besàvia, i malgrat que sabia que teníem algun parentiu llunyà amb els Folch i Torres, mai no m’hi havia relacionat, ni tampoc en coneixia pràcticament res.
Amb el pas dels anys, però, l’interès per aprofundir en les  meves arrels va anar creixent. Em semblava poder reconèixer algunes situacions que es repetien a través de les diferents generacions. Però el meu pare mai no ens en va voler parlar. Feia molts anys que havia trencat el vincle amb la seva família, i quan va morir vaig pensar que s’havia esvaït definitivament la possibilitat de conèixer la història dels meus avantpassats.

Un dia de tardor de 2021, de manera pràcticament fortuïta, vaig visitar la pàgina web de la Fundació Folch i Torres. Allí vaig fer una troballa fascinant! L’arbre genealògic de la família, on apareixia, entre molts altres, el meu pare i les seves germanes, i també un arxiu fotogràfic amplíssim. Vaig veure per primer cop la meva rebesàvia Lluïsa Torres, la besàvia, Mercè Folch, i la meva àvia Maria Pepa León quan encara era una adolescent.

Arran d’aquesta descoberta vaig decidir posar-me en contacte amb la Fundació. Allí vaig conèixer Jordi Folch i Pons, el director, i alguns dies després,  l’Oriol i en Josep Maria Viñas, tots ells néts de Josep Maria Folch i Torres, i cosins segons del meu pare. Va ser una trobada entranyable i molt emocionant per a mi. Sentia que s’estava reparant alguna cosa, que d’alguna manera recuperava les arrels perdudes. I el millor de tot, vaig recuperar el contacte perdut feia més de cinquanta anys amb una de les meves ties!

Però tornem al principi.

La Mercè Folch i Torres és la quarta dels sis fills d’en Lluís Folch i Brossa i la Lluïsa Torres i Llinàs. Va néixer l’any 1882, dos anys després que el seu germà Josep Maria, i va ser l’única noia de la família. L’any 1903, només un mes i mig després de la mort del pare, la Mercè es va casar amb el meu besavi, en Frederic León Luque, un metge catalanista compromès amb la vida cultural i política de principis del segle XX. Ella tenia vint anys i en Frederic, trenta-tres.
Fruit d’aquell matrimoni van néixer tres fills: la Montserrat, que va morir sent encara un nadó, l’Eugeni, i la Maria Pepa, la meva àvia paterna. Malauradament, la Mercè va tenir una vida molt curta. Va morir a finals de març de 1916, amb només trenta-tres anys, a causa d’una insuficiència renal, segons diu el certificat de defunció. No se sap per quin motiu, el seu marit, Frederic León, va marxar i va deixar als dos fills, l’Eugeni i la Maria Pepa, de vuit i cinc anys, a càrrec de l’àvia, Lluïsa Torres.

Mentre escric aquestes línies observo un dels seus retrats, probablement l’últim que es va fer. És una fotografia d’estudi, datada el 1915. Està asseguda en un banc de fusta amb el cap mig recolzat a la mà. La seva expressió em resulta familiar i enigmàtica alhora. Que poc es devia imaginar que només uns mesos després la seva vida s’apagaria!

M’hauria agradat molt saber qui va ser en realitat la besàvia Mercè. Tenia les mateixes aficions i inquietuds que els seus germans? Potser algun talent especial? Com devia sonar la seva veu? Qui sap… Intento imaginar que diferents haurien estat les coses si hagués tingut una vida més llarga. La meva àvia potser no s’hauria casat amb només divuit anys amb el meu avi; el meu pare, doncs, no hauria nascut, i, per tant, jo mateix, tampoc seria en aquest món.

Per segon any consecutiu, la Fundació ha participat a la Fira de Santa Llúcia de Palau-solità i Plegamans, amb un estand de llibres i un petit taller per a infants. Després de repartir centenars de globus amb l’efígie d’en Massagran, i amb un èxit indiscutible dels trencaclosques creats pel nostre soci Agustí Tresserra, la Fundació ha pogut donar-se a conèixer tot compartint la festa amb els vilatans.

Aquest 15 de desembre, aniversari de la mort de Josep Maria Folch i Torres, un estol de més de 120 alumnes de segon d’ESO de l’Escola Industrial de Sabadell va venir al Castell de Plegamans a presentar-nos el seu projecte, anomenat “Les aventures dels Folch i Torres”.
Una idea gestada per les professores de català d’aquest institut, que han estat treballant amb els alumnes tot el trimestre fins a aconseguir presentar una sèrie d’activitats relacionades amb els germans Folch i Torres (Els Pastorets de Josep Maria Folch i Torres, les faules d’en Manuel i els jocs educatius d’en Lluís…), i que permetran a la Fundació disposar d’eines adaptades per a futures activitats didàctiques.
Enhorabona i felicitacions per aquesta iniciativa, que va poder comptar amb l’ajuda inestimable de sis monitors en pràctiques de l’Institut Agustí Serra i Fontanet de Sabadell!

El proppassat dia 2 de desembre, la Fundació va tenir la sort de poder presentar el llibre de David Pagès i Cassus Les Baules a la seva seu del Castell de Plegamans. Acompanyat de la Montserrat Manén i Folch, neta de Josep Maria Folch i Torres, i autora d’una de les cartes a personatges cèlebres que recull el llibre, David Pagès va recalcar l’originalitat del llibre i l’extraordinari ventall de figures retratades pels seus descendents arreu dels països catalans.
La Montserrat, també sòcia de la Fundació, va protagonitzar una exposició amena i divertida explicant els records que té del seu avi a la terrassa de la casa de Plegamans, essent ella ben petita; i més tard, el dia del traspàs de l’avi a casa dels seus pares, a Barcelona, com va quedar d’impressionada de la cua interminable d’amics i coneguts que venien a retre-li un últim homenatge.
Gràcies a tots dos per aquesta memorable trobada i per haver-nos fet descobrir una manera diferent de visitar els nostres referents més populars!
Us recordem que podeu adquirir un exemplar del llibre a la nostra llibreria!

Aviat serà Nadal i a molts llocs de Catalunya començarà la temporada de Pastorets! Ens ha semblat interessant recordar aquí que durant la guerra civil espanyola (1936, 1937 i 1938), Els pastorets, i no només la versió de Josep Maria Folch i Torres, foren prohibits com ho fou tota manifestació religiosa. Ai las, la victòria dels rebels no suposaria pas el retorn d’aquesta obra als teatres de Catalunya. Ara no seria pel seu contingut religiós que l’obra serà de nou prohibida, si no per ser escrita i interpretada en català. Així no serà fins el Nadal de 1946 que la censura donarà de nou permís per representar Els Pastorets en català, com a acte de bona voluntat i reduint-lo a un fenomen folklorico.
Cert és que en molts pobles de Catalunya, les autoritats, és a dir l’Alcalde que era a la vegada el Jefe del Movimiento, farà els ulls grossos i només obligaran a fer els anuncis i cartells en castellà, però l’obra es representarà en català. Malgrat això, a les grans ciutats i a Barcelona en concret. era inimaginable escapar a la censura.
La tardor de 1939, Folch i Torres va rebre la visita de dues actrius catalanes de primer rengle, la Pepeta Fornés i la Maria Morera, grans figures del nostre teatre, acompanyades de l’actor Serrat, que l’anaven a veure per comunicar-li que havien format companyia i llogat un petit teatre barceloní, l’anomenat Partenon, on actuaven amb obres castellanes, sense gaire èxit, per no dir gens, i on havien esperat refer-se amb ELS PASTORETS. L’objectiu de la visita era demanar-li permís per  traduir l’obra al castellà i representar-la aquell Nadal. A l’autor, de primer moment, la idea li semblà una barrabassada, però acabà per acceptar-la i decidí encarregar-se de la traducció ell mateix, per tal d’evitar mals pitjors.
De fet, la traducció la va fer a màquina, sembla, una de les seves filles, i ell només va traduir les tirallongues de versos d’algunes escenes. El resultat va ser una traducció en castellano muy de estar por casa, que va funcionar perfectament, justament perquè no era gens castizo, i el públic català, que majoritàriament se sabia gairebé de memòria l’obra després d’anys i panys de veure-la en català, es pot dir que, pràcticament, “sentia” o “seguia” mentalment en català aquella versió castellana gairebé literal!
Això passava, com hem dit, el primer any de la postguerra, i tant els actors com l’autor confiaven que la censura afluixaria aviat i la traducció només seria per a aquell any. Però no va ser així i entre el Nadal de 1939 i de 1945 es faran un total de 120 representacions en castellà,, en diferents teatres de Barcelona i per diferents companyies.
Avui, i de moment, a ningú se li acudiria fer aquesta versió castellana, de la qual la Fundació té l’original, i a més de 40 localitats es fan encara Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús de Josep Maria Folch i Torres o adaptacions més o menys lliures d’aquesta obra.
Si voleu podeu consultar al web de la coordinadora catalana de Pastorets les properes representacions per aquest Nadal.

INAUGURACIÓ: 16  DE DESEMBRE/ 18 H
DEL 16 DE DESEMBRE DE 2022 AL 18 DE JUNY DE 2023 

Joan Abelló va estimar Mollet i va transmetre la passió per l’art com ningú. La col·lecció viscuda, la vida pintada vol ser un passeig pels llocs, les persones i els objectes que el van fer com a artista i com a col·leccionista. Un tot que començà a somiar el 1946, quan de ben jove proclamà la il·lusió de tenir un Museu. L’exposició arrenca amb un objecte de la seva col·lecció: una cadira de barberia, des d’on assistim a la construcció del seu jo. Joan Abelló s’autoretratà sovint i demanà també a centenars d’artistes que el retratessin. Alguns d’aquests retrats que habitualment habiten la Casa Museu són avui a l’exposició com un mirall més. Com els seus referents, Joaquim Mir, Pere Pruna i Carles Pellicer, o el que és el mateix, la sensualitat del color, el valor de la composició i l’amor pel col·leccionisme.
La seva família, la seva casa, el seu primer estudi i l’alzina de Can Magre, on tantes vegades s’escapà a pintar i on rebé l’homenatge dels seus amics el 1962, formen part també de la seva cartografia més estimada, com els cafès i la seva passió pels escacs i el billar. Tots construïren el seu autoretrat. Com els viatges per tot el món. Com Mollet, un punt en el mapa on tornar sempre, per pintar la vida, per viure la col·lecció.
Comissariada per Susana Portell i l’equip tècnic del Museu Abelló.

Més informació i reserves:
Tel. 93 544 50 99
educamabello@molletvalles.cat

8 DE GENER / 11.15 H 

Visita guiada a la nova exposició temporal La col·lecció viscuda, la vida pintada, a càrrec dels serveis educatius del Museu Abelló.

Activitat gratuïta amb reserva.

Més informació i reserves:
Tel. 93 544 50 99
educamabello@molletvalles.cat

28, 29 i 30 DE DESEMBRE

Tallers infantils per a nens i nens de 5 a 12 anys per viure i experimentar l’art
Preu: 5€ per sessió

Més informació i reserves:
Tel. 93 544 50 99
educamabello@molletvalles.cat

6, 8, 10 I 11 DE DESEMBRE/ D’11 A 14 H

Taller infantil obert.

Vine al Museu Abelló i ajuda’ns a decorar l’arbre de Nadal pintant un arlequí amb el teu desig per aquest nou any 2023.

Activitat gratuïta sense reserva.

Més informació:
Tel. 93 544 50 99
educamabello@molletvalles.cat

Joan Abelló i Prat (1922-2008), pintor i col·leccionista d’art, nascut a Mollet del Vallès, és una de les persones amb més projecció de la ciutat. El dia 26 de desembre d’enguany farà cent anys del seu naixement. L’Ajuntament, a través del Museu Municipal Joan Abelló, està organitzant un seguit d’actes i exposicions per a commemorar el centenari de l’artista i reivindicar la seva figura.

Abelló és considerat un dels grans paisatgistes de la segona meitat del segle XX. Amb la seva pintura que ell va anomenar explosivista, l’artista configura uns paisatges de textures i colors tan vius com la mateixa natura. Del seu període formatiu, cal destacar el mestratge de Pere Pruna i de Carles Pellicer, i la influència de Joaquim Mir, que havia viscut a Mollet a tocar el que avui és el Museu. En paral·lel al seu vessant artístic va desenvolupar l’altra gran passió, el col·leccionisme, influït principalment per l’atmosfera de la casa de Can Pellicer.

Aquesta gran passió el va portar atresorar l’enorme col·lecció d’art. La Fundació Municipal Joan Abelló acull el fons d’art que l’artista va donar a la ciutat, constituït per més de 10.000 obres, entre les que destaca un ampli ventall de pintura i escultura catalana dels segles XIX i XX. També conté talles barroques, una selecció d’art asiàtic, art africà, indumentària, mobiliari, porcellanes, vidre, una biblioteca, un fons documental, un fons fotogràfic i un destacable fons musical. Entre els artistes representats hi ha Dalí, Tàpies, Brossa, Picasso, Casas, Mir, Fortuny, Sorolla, Vayreda, Guinovart, Ràfols Casamada, Cuixart o Manolo entre d’altres. I de les col·leccions, les més destacables són les de Modernisme, la de Manolo Hugué i la de Dau al Set.

A partir del proper dia 8 de novembre es podrà visitar l’exposició sobre el centenari de la casa d’estiueig de Josep Maria Folch i Torres a Plegamans, a la sala Massagran de la Torre Folch. Catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local, la casa ha travessat aquest segle d’història acompanyant la nostra vila. En aquesta exposició es repassa la seva evolució, els actors que la van fer possible i un estudi detallat del seu jardí noucentista, avui recuperat. Serà també la oportunitat de veure imatges filmades pel seu protagonista ara fa cent any i un petit reportatge sobre l’incendi de 1997…

El passat 20 d’octubre vam rebre la visita dels alumnes de 4rt de primària de l’Escola Ildefons Cerdà, de Centelles. Els alumnes van participar en diferents activitats didàctiques sobre el conte d’en Massagran.

La Fundació Folch i Torres disposa d’un programa de visites per als diferents nivells educatius i treballa per a completar-les amb una varietat d’activitats pedagògiques i objectius generals, adaptables a cada nivell.

Visiteu la nostra pàgina web per a més informació sobre les nostres activitats didàctiques:
www.fundaciofolchitorres.org

Aquest mes d’octubre hem incorporat al nostre equip a la Gemma Figueras, de la Garriga, sòcia recent i voluntària eficaç. Antiga mestra de primària i seguidora de Josep Maria Folch i Torres, col·labora en les tasques d’arxiu amb la nostra responsable Montserrat Comelles. També la Lourdes Agustí, sòcia, i la Mercè Castellvell, ambdues mestres de l’escola Marinada han estat assessorant-nos en els nous materials didàctics per a les escoles. Gràcies a totes elles per aquest servei desinteressat. Us animem a contactar amb nosaltres si teniu interès i disponibilitat per a col·laborar.

Aquet passat mes d’agost s’ha presentat un nou llibre de David Pagès i Cassú que recull un seguit d’escrits entre generacions i diferents personatges. La nostra sòcia Montserrat Manén i Folch hi ha participat amb dues cartes adreçades, respectivament, al seu avi, Josep Maria Folch i Torres, i a una neta seva. Ens fa una il·lusió ben especial que una neta de l’il·lustre escriptor recordi la seva figura a través d’aquest escrit i hem d’agrair a en David Pagès aquesta gran idea i la seva fidelitat a la memòria de Folch i Torres.
El proper divendres 2 de desembre la Fundació tindrà el plaer de fer-ne la presentació amb els seus protagonistes.

120è aniversari del Cu-Cut!
(JFP)
Arrel de la donació de la senyora Glòria Rodriguez, convilatana nostra, de més de 70 exemplars de la revista Cu-Cut!, voldríem tornar uns moments sobre la història d’aquest setmanari i de qui en fou el director, en Manuel Folch i Torres.
Nascut el 1902, ara farà 120 anys, aquest setmanari satíric i catalanista va ser un revulsiu en la història de les publicacions periòdiques a Catalunya. Serà la primera revista que alternarà la ideologia de dretes amb un catalanisme radical. Nascuda de la mà de Gaietà Cornet, enginyer i dibuixant, i d’un grup d’inconformistes, recolzat per la Lliga Regionalista, el setmanari va néixer i va morir amb l’esperit lliure. Una bona mostra n’és la curiosa fotografia d’una reunió de redacció al local i seu de la revista, al carrer del Cardenal Casañas, a tocar del Pla de la Boqueria, a Barcelona, on homes ja fets i drets es representen en una situació quasi grotesca però reveladora de l’ambient en què s’hi treballava. Sembla que aquestes reunions eren veritables tertúlies animades, on es decidia el contingut i els acudits setmanals. Els impulsors, dels quals formava part aleshores un jove Manuel Folch i Torres amb poc més de 26 anys, que aviat demostraria la seva capacitat periodística i literària assumint-ne la direcció, remourien el consens ambient de la premsa del moment, més o menys acomodada amb el règim i amb ínfules elitistes que l’allunyaven del poble, desafiant sense complexos les patums més sacralitzades del moment, com l’exèrcit, la monarquia i, de manera general, el poder central. Ens pensem equivocadament que avui s’han aconseguit trencar tots els tabús i que ja res no és trencador, i en realitat, llegint aquests exemplars –cosa que es pot fer a la fundació per exemple!-,  un s’adona del nostre actual conformisme disfressat.
Evidentment, aquesta crítica des acomplexada comportarà, a més dels insults de la majoria de la premsa espanyola, i també de part de la catalana, algunes prohibicions i un fet transcendent per part dels alts comandaments de l’exèrcit destacats a Barcelona, que plens d’ira, n’assaltaran la seu i en cremaran els papers al bell mig de la Rambla. Aquest fet originarà la llei de jurisdiccions, encara vigent, que prohibeix tota crítica a l’exèrcit.
Un exemple d’aquesta actitud inconformista, malgrat els intents de censura, serà la portada del número posterior a la visita que l’Orfeó Català farà a Madrid, on es veu el mestre Millet a tall d’Orfeus, tocant la lira davant un auditori format per l’ós de l’escut madrileny i una colla de bestioles simbòliques; els rèptils (del fons), el peix-sable, les rates i el lagartón amb copalta i jaqué, i dessota de la composició, l’epígraf: “La música amanseix les feres”. Aquesta portada comportarà la suspensió de la publicació durant més de 6 mesos…
Malgrat la popularitat de la revista i del ninot que la representava, com a paradigma de la burla popular, i amb un èxit editorial important, el distanciament del seu principal avalador, la Lliga Regionalista, per considerar-lo excessiu, farà que els propis impulsors, en un últim gest de llibertat i coherència, posin fi a l’aventura, després de 12 anys d’existència.

Manuel Folch i Torres (1876-1928)
Dirigí durant dotze anys el setmanari satíric ‘¡Cu-Cut!’, – que exercí una poderosa influència en la vida política de l’època – i publicà nombroses col·laboracions en vers i en prosa en el setmanari ‘En Patufet’.
Com a periodista, publicà nombrosos articles a la ‘Veu de Catalunya’.
Fou secretari general de la Sociedad de Atracción de Forasteros, entitat de promoció de la ciutat de Barcelona, tot exercint brillantment la seva professió d’advocat.
En poesia, l’any 1914 li fou atorgat el Mestratge en Gai Saber, el màxim guardó que es conferia als Jocs Florals de Barcelona.
Fou contista, novel·lista i autor d’una quinzena d’obres teatrals
De les seves obres en prosa destaquen dos llibres destinats als infants, publicats a la Biblioteca Patufet: De quan les bèsties parlaven i Encara parlen les bèsties.
Després de la seva mort, i a títol d’homenatge pòstum, es publicà encara Encens i mirra, un extens recull de la seva poesia.

Acudit de Junceda, aparegut al Cu-Cut! i que provocarà l’assalt dels militars a la seu de la redacció.