Josep Maria Folch i Torres, el novelista i l’autor de contes i novel·les per a infants i joves més popular que hi ha hagut mai a Catalunya, va morir el 15 de desembre de 1950.
L’endemà, l’extraordinària popularitat de l’escriptor va convertir el seu enterrament en una de les mostres de dol més grans del segle XX a Barcelona. a petició de la gent es va decidir de fer-li el darrer homenatge al teatre Romea. Una riuada de persones va voler acompanyar el fèretre de Folch i Torres, baixant per la Rambla de Catalunya des del carrer Provença. Pocs dies després, l’enyorat escriptor i periodista Néstor Luján relatava així, a la Revista Destino, aquell esdeveniment multitudinari:
La notícia de la seva mort es va estendre ràpidament per tota la ciutat, i va causar una emoció profunda. Es pot dir que aquest trist esdeveniment va ser la vibració espiritual de Barcelona la setmana passada. Una vibració profunda i emocionada, funeral. I els seus lectors de totes les classes socials que es van il·lusionar amb els seus llibres, els seus contes i les seves obres teatrals a la seva infantesa, a la seva adolescència i, fins i tot, ja a la maduresa, van acudir en una manifestació espontània i silenciosa a rendir-li el seu últim homenatge a través dels carrers de la seva Barcelona.
El seu enterrament fou el colofó d’aquesta existència, viscuda entranyablement entre els sentiments de diverses generacions. Espontàniament es va reunir una multitud inmensa davant de la casa mortuòria. Aquesta multitud el va acompanyar fins a l’església i, acomiadat el dol, es resistien encara a abandonar-lo. Aleshores van sol·licitar de portar-lo fins al teatre Romea, on feia poquíssims dies encara havia saludat des de l’escenari al final d’una representació.
I així va baixar el seguici per la Rambla de Catalunya, i en arribar a la Rambla se’l va emportar a coll pel mig d’aquest palpitant carrer, el més entranyable de la ciutat. Al seu pas li van oferir el delicat homenatge de les flors les floristes, i en arribar al teatre, va ser portat a l’escenari i allà es va resar, amb una senzilla solemnitat, un parenostre per la seva ànima.
Per última vegada sortia a l’escena a saludar els seus, que en aquesta ocasió corresponien a la seva bondat d’home i d’escriptor amb el millor que tenien: una oració profunda, intensa, amb el qual el seu públic, els seus lectors, els seus amics donaven, amb paraules més altes que les que neixen dels llavis, l’últim adéu a Josep Mª Folch i Torres. I quan va baixar el fèretre d’aquell escenari que ell ens va omplir de tanta il·lusió i de tanta vida, vam sentir com nens, un cop més, que ens havíem quedat més sols.