Entre els ressons generats arran de la celebració que del Centenari de Ramon Folch i Camarasa hem de destacar l’article que el periodista Jordi Nopca li dedicà el passat 16 de juny al diari Ara, a la secció Ara Llegim. Per consideració a la seva rellevància el transcrivim íntegrament:
L’escriptor que havia de traduir trenta pàgines al dia per sobreviure
El centenari del naixement de Ramon Folch i Camarasa permetrà recuperar un dels autors i traductors més prolífics de la literatura catalana del segle XX
“Talment un nàufrag feliç, / l’octubre del vint-i-sis, / dia trenta, arriba al món, / a Barcelona, en Ramon. / Sense fer gaire enrenou. És el fill que fa nou”. Així comença l’auca que va dedicar Joan Vilamala a Ramon Folch i Camarasa (1926-2019), un dels autors clau de la represa literària en català que va arrencar a finals dels 50 del segle XX, al costat de Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany i Josep Maria Espinàs.
Penúltim dels deu fills de Josep M. Folch i Torres (1880-1950), el Ramon va viure “un clima de bonança intel·lectual”, tal com recorda l’assagista i catedràtica Montserrat Bacardí, fins al final de la Guerra Civil, en què el català va passar a ser una llengua perseguida. L’aspiració de Folch i Camarasa va ser, des de molt jove, “intentar recompondre” aquell ambient previ al franquisme “per mitjà de diverses iniciatives”, continua Bacardí, abans d’esmentar els tres eixos de la seva actuació: el teatre, la narrativa i la traducció. “En tots tres camps va procedir amb una desimboltura i una agilitat que recorden la captinença del seu predecessor”, afegeix la filòloga.
El gruix de l’obra de Ramon Folch i Camarasa, integrat per més d’una cinquantena de novel·les, obres de teatre, còmics i llibres de narracions, a banda de més de 150 traduccions, és el que reivindica la comissió del centenari dedicat a l’autor. “En volem reivindicar la figura, l’obra i el compromís amb la llengua i la cultura catalanes”, diu l’editor, poeta i crític literari Oriol Izquierdo, vocal de la Fundació Folch i Torres, que comptarà amb actes d’homenatge com el que es farà durant la Setmana del Llibre en Català (25 de setembre), un simposi a l’Institut d’Estudis Catalans (30 d’octubre), l’exposició itinerant L’ofici de viure la paraula, la reedició de la novel·la L’estiu més bonic (1966) i la publicació de l’epistolari entre l’escriptor i un dels seus editors, Joan Sales.
De la llengua imposada a la llengua estimada
Igual que altres companys de generació, Ramon Folch i Camarasa es va haver d’obrir camí primer en castellà. Durant els anys 50 va treballar com a corrector i traductor per a l’editorial Janés, propietat del seu amic Josep Janés i Olivé (1913-1959). “Mai no va voler responsabilitzar-se signant aquestes traduccions amb el seu nom pel simple fet que havia de reescriure els llibres a una llengua imposada”, comenta Bacardí. En paral·lel, Folch i Camarasa va començar a donar a conèixer la seva obra pròpia. El 1954 va ser l’any del seu debut triple: l’obra de teatre Un vailet entre dos reis, el recull de poesia L’aigua negra i la novel·la Camins de ciutat.
També el 1954 va ser l’any en què Folch i Camarasa es va casar amb Montserrat Pons i Dedeu. Van tenir sis fills. Creixien mentre el pare continuava traduint a un ritme cada vegada més alt. El 1959, quan ja havia guanyat el premi Joanot Martorell amb La maroma (1956), va publicar la primera traducció al català, el Diari d’Anna Frank, a Selecta. “Fins a l’inici de la dècada dels 60, les traduccions al català havien estat perseguides per la censura franquista amb una obcecació ben particular”, recorda Montserrat Bacardí. La relaxació de la dictadura va permetre que es poguessin consolidar editorials com Aymà, Selecta, Edicions 62 i Club Editor. A Ramon Folch i Camarasa li devem les versions catalanes de novel·les tan significatives i que van eixamplar el públic lector com Un món feliç, d’Aldous Huxley (Plaza & Janés, 1963); L’home que mirava passar els trens, de Georges Simenon (Edicions 62, 1964); La dama del llac, de Raymond Chandler (Edicions 62, 1966), i El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald (Edicions 62, 1967).
“Durant aquests anys va desplegar una intensa activitat perquè vivia de la traducció –continua Bacardí–. El seu ritme era, segons pròpia confessió, de trenta pàgines diàries, en un intent precoç de transformar la tasca en un ofici. Així, per exemple, el 1965 va publicar vint-i-una traduccions i el 1966, divuit”. A la dècada dels 70, el ritme de traduccions va minvar: entre el 1973 i el 1986, instal·lat a Ginebra, va treballar de traductor professional, de l’anglès i el francès al castellà, a l’Organització Mundial de la Salut.
Joves plens de vida abocats al fracàs
Al setè volum d’Història de la literatura catalana –projecte encara en curs–, Margarida Casacuberta emmarca la producció literària de Ramon Folch i Camarasa sota l’epígraf de novel·la catòlica, que neix “d’una confluència d’interessos religiosos i literaris d’acord amb una concepció del fet literari com a indestriable de la moral” i que, segons la filòloga, inclou noms com els Joan Sales, Xavier Benguerel i Blai Bonet. Més enllà de la fe, els personatges de les novel·les d’aquests autors construeixen “una visió descarnada de la realitat” a través “d’idealistes amb peus de fang, joves plens de vida abocats al fracàs existencial i arrossegats per les runes del món que semblaven destinats a conquerir”.
A més de guanyar premis com el Sant Jordi per La visita (1964) i el Ramon Llull per Sala de miralls (1982), entre l’abundant producció de Folch i Camarasa hi ha El nàufrag feliç (Albertí, 1959) –que Viena va reeditar amb molt bona repercussió el 2022– i els guions dels quinze àlbums de Massagran, il·lustrats per Josep Maria Madorell, publicats entre el 1981 i el 2002 a l’editorial Casals. Van ser un dels èxits més sonats del còmic en català a la dècada dels 80 –va superar els 100.000 exemplars venuts–. Així i tot, Folch i Camarasa, que va continuar publicant fins al 2006 –l’última novel·la va ser Contra el silenci, a L’Albí–, es queixava amb sentit de l’humor de la poca fortuna que tenia sempre que enviava un inèdit a un guardó literari: “Hi ha una conxorxa en contra meva, cada vegada que em presento a un premi hi ha algun escriptor que decideix presentar-hi una obra molt millor i, esclar, guanya ell. Molts escriptors catalans són millors que jo, però això no vol dir que siguin bons”.