En el cinquè aniversari de la seva mort recuperem aquest petit, i a la vegada sublim pensament de Ramon Folch i Camarasa que ara fa deu anys, transcrivia en el seu ordinador personal i que malgrat la dedicatòria inicial, quedà reservat per a la seu ús íntim. Una mostra pregona de la seva sensibilitat i d’una escriptura tant planera com descriptiva.

Des de Plegamans, avui

Germanes, nebots, amics, coneguts i conciutadants anònims:
Avui, diumenge, l2 de gener del 2014, quan ens hem llevat, tot era boira, una boira densa, impenetrable, que esborrava el nostre entorn, el nostre petit món. Fins i tot el nostre pessebre, que aquest any hem muntat al jardí, a tocar de la finestra de la sala d’estar, com un petit paisatge, semblava adormit
Després d’esmorzar, com cada diumenge, he pujat al Castell, a la seu de la Fundació Folch i Torres, a fer la guàrdia per si venia algun visitant al nostre Arxiu-Museu. La boira ha persistit tot a l’entorn del Castell, tot el  matí, fins i tot quan he tornat a casa i mentre hem dinat.
Tot prenent el cafè i fumant la meva pipa, durava encara, lla boira, potser menys densa, com si comencés a desistir.
Ha estat una hora després, però, quan m’he quedat sol a la sala d’estar, que s’ha operat el miracle; la boira s’ha esvaït del tot, i un sol manyac, d’hivern, ha il·luminat de sobte el paisatge, el nostre petit món reviscolat, com pintant-lo de nou amb els colors més vius de la seva paleta, a través d’un aire transparent com un vidre acabat de polir.
I m’he adonat tot d’una que el nostre pessebre havia cobrat vida. Tot tornava a tenir-hi sentit: les muntanyes de suro o d’escorça, els pastors, els seus ramadets d’ovelles, el vaquer i els seus caps de bestiar, l’angelet de l’Anunciata, la dona que fila, el moliner descarregant els sacs de blat, les cabres i els isards a mitja muntanya, el rierol amb els seus ànecs, fins i tot el mal rabadà del “No serà tant!” de la cançó, o el “girat d’esquena” del poema d’en Segarra, els tres Mags davant la Cova, adorant l’Infant, entre els pastors i les pastores que porten la seva humil ofrena a Josep i Maria, l’àngel del Glòria a Déu a les Altures….i l’Estel! L’ESTEL!
Com abans en la boira, ningú ni res no es movia. I tanmateix, ara, tot vivia, tot tornava a tenir sentit. En tot hi havia la voluntat i el goig de ser present en el gran Adveniment.
I llavors he entès per què la resurrecció del nostre pessebre em commovia tan a fons. Tant, que sense adonar-me’n, havia deixat que se m’apagués la pipa.
Perquè havia entès què m’estava dient, el pessebre.

Article aparegut a la revista local L’Informatiu de  gener de 2024