En aquest butlletí us volem premiar amb la lectura d’una de les Pàgines Viscudes de Josep Maria Folch i Torres, publicada a la revista En Patufet el 2 de setembre de 1922: La clau del pis.
La clau del pis
Van trucar; la minyona anà a obrir, i entrà el petit endolat, amb la seva bata negra, la seva gorra de visera xarolada amb la cinta de gassa tot al voltant, acabant amb llacet, i un farcell a la mà .
En un angle de rebedor, l’Emili ja estava a l’aguait per a veure’l entrar. Des del dia abans ho sabia que havia d’arribar el cosinet Lluís i que viuria amb ells, com si fos un germanet, perquè se li havia mort la mare i havia quedat sol en el món, ja que feia molt de temps que de pare no en tenia.
Quan el noiet endolat es trobà enmig del rebedor, va mirar tot esporuguit al seu entorn, i en veure que l’Emili s’avançava vers ell, digué:
— On vols que deixi això?
L’Emili li prengué el farcell, i se’l quedà mirant amb molta curiositat.
— Ets més petit que jo, oi?—li preguntà.
— Tinc set anys.
— Jo, nou—féu l’Emili, amb un xic de vanitat.
— Ja m’ho pensava, perquè la meva mamà sempre m’ho deia, que tenia un cosinet una mica més gran que jo. En parlar de la seva mare, va tancar els ulls per un instant i la veu li havia tremolat un xic.
L’Emili agafà el cosinet per la mà i el féu entrar eu un quartet on hi havien dos llits i una tauleta, amb uns llibres, un tinter i una carpeta.
— Aquí és el meu quarto, i tu dormiràs aquí. En aquesta tauleta faig els deures de col·legi i estudio la lliçó. Però quan el papà és al seu despatx, que és aquest quarto d’aquí al costat, no puc repassar la lliçó en veu alta, o sinó, s’enfada.
— I la teva mamà?—preguntà discretament en Lluís.
— La mamà no es troba gaire bé, saps? Sempre està així, mig malalta, i s’ha de tirar al llit, però quan el papà arriba de l’oficina, ja està bona i dinem.
— I no tens por que se’t mori com la meva? L’Emili es mirà el seu cosinet d’una estranya manera. Mai hi havia pensat, ell, que la seva mare es pogués morir. Això de morir-se li semblava una cosa que només passava en la casa dels altres.
Després d’una estona de reflexió, l’Emili li digué :
— Mira: d’això, més val que no en parlem. La mamà ja m’ha dit que haig de procurar distreure’t i que no t’enyoris. Estudiarem junts i jugarem…, quan el papà no hi sigui. I s’interrompé per adreçar un esguard esporuguit a la porta que donava al despatx del seu pare.
— Que hi és ara el teu papà?
— No; però no crec que trigui.
— És que he sentit com si algú hagués entrat en aquest quarto d’aquí al costat—féu en Lluís, participant de la por del seu cosí. Però l’Emili el tranquil·litzà:
— Com que de primer se sent el truc de la porta, sempre ho sé quan arriba…
— Tots dos es quedaren altre cop mirant vers la porta del despatx, perquè a tots dos els havia semblat oir un estossec retingut, al darrera mateix. —Ha semblat que algú tossia—féu en Lluís.
— Sí. Però no s’ha sentit el truc encara…
— T’agrada que hagi vingut, Emili?
— Sí; però la mamà ha plorat molt d’ençà que va rebre la notícia de la mort de la teva mamà. Com que era la seva germana, i feia tant de temps que no es veien…
— Sí, ja ho sé… Però jo sí que estic content d’haver vingut…I trigàveu tant a enviar recado que ja podia venir! — Era perquè el papà no es decidia.
— Però ara que s’ha decidit, estarem molt bé, oi, Emili? Jugarem. El vostre pis deu anar molt bé per jugar a fet a amagar.
— Sí… molt bé; però hem d’anar amb molt compte, perquè el papà no s’enfadi. Perquè el meu papà, com que té tanta feina a l’oficina, sempre ve malhumorat, i tot l’enfada. Té un superior que diu que no sap res, i el papà, sabent més que ell, ha d’obeir-lo, i això, diu que és una injustícia.
— Doncs, quan ell és aquí, no pots jugar mai?
— No. I quan no hi és tampoc, perquè si troba enrenou també crida. És com a taula… Mentre dinem i sopem, saps?, no es pot dir res. Si et cau una forquilla a terra, hi ha un escàndol; si fas una taca de vi a les estovalles et renya, dient-te tabalot, brut i deixat; si menges massa de pressa, et diu golafre, i si menges a poc a poc, et diu cançoner… I pobre de tu que facis soroll amb la cullera quan t’acabes la sopa!
— I la teva mamà, no et renya mai?
— Com que està sempre tan malaltissa i el papà ja crida tant… Ella en sofreix molt, de que el papà em renyi, i això que jo faig tot el que puc per fer les coses bé, i que no em caigui cap forquilla, ni se m’escapi tossir quan tinc la boca plena… Mira si en tinc ganes de fer-ho tot al seu gust perquè no es tingui d’enfadar, que cada vespre reso tres Avemaries perquè no em passi res de tot això, i tres més perquè el «jefe» de l’oficina del papà sigui un altre que no li faci ràbia, o bé perquè el papà tingui un xic més d’alegria; que no en té gens, gens, t’ho asseguro.
— No et sembla que s’ha sentit soroll aquí al costat?
— No. Encara no s’ha sentit el timbre de la porta…
— Però, després de tot, tu tens mare…
— Sí… Però fa molta pena veure-la sempre tan malaltissa, i també me’n fa molta quan el papà la renya a ella.
—També la renya a ella?
— Sí, també ; i això sí que costa d’escoltar. Quan em renya a mi, ja em sap greu, ja; però quan sento que crida contra la mamà, no sé el que faria, i sort que vinc aquí i em tanco, i arrenco a plorar…Veus, ahir mateix, quan la mamà va endreçar-li el despatx, li va caure el termòmetre de peu que tenia al damunt de la taula. La mamà va tenir un disgust tan fort que no sabia el que li passava. Feia una pena, si ho sabies! Doncs jo que sí, quina me’n faig! Espero al rebedor que ell arribés, i quan arribà jo que li dic tot de cop i volta: «No ho volia fer, però se m’ha trencat el seu termòmetre»… Veus? Aquest blau d’aquí la galta és d’un cop que em va donar que em féu caure a terra i tot… Per sort la mamà era a cal metge en aquella hora, i no ho va saber.
— Així, és dolent el teu papà…
— Dolent, no. No ho diguis això, Lluís, que de dolent no n’és gens. Però, és el que diu la mamà; ell està molt enfeinat; no guanya molts diners i a casa hi ha molt gasto, amb l’haver de tenir minyona per mor de la malaltia de la mamà, i els comptes del metge i el preu de les medicines…
— I quan et va pegar, no vas plorar molt, tu?
— Gens, perquè sinó la mamà, després m’hauria conegut que havia plorat, i potser hauria volgut saber el perquè.
— I mai no t’ha fet cap petó el teu papà?
— Mai, mai. Però això és natural… Ja sóc gran…
— Em fa por, doncs, de conèixer el teu papà.
— No, no te’n faci, de por. Si vas en compte, no t’haurà de renyar mai.
Dos trucs a la porta van interrompre la conversa.
Era la minyona, que venia a avisar-los que ja podien anar a taula.
Tots dosets van anar al menjador, i l’Emili es quedà molt sorprès en veure que el seu papà ja eslava entaulat.
A l’altre cantó de taula hi havia la mamà de l’Emili, i els cosinets van ocupar les dues cadires buides, de costat.
El papà de l’Emili féu algunes preguntes al seu nebot, i encara que les féu en un to ben natural, el pobre infant tremolava com un ocell mullat.
Durant el dinar, no es pronuncià cap paraula. El cosinet amb prou feines menjava de tan encongit que es sentia l’esperit. L’Emili li vigilava els moviments per a evitar qualsevol mancament.
De tant en tant, sentia pesar al seu damunt l’esguard del seu pare, i això l’intrigava i l’atemoritzava. Una de les vegades, els seus ulls es van trobar, i l’Emili experimentà una mena de torbació… Mai el seu pare se l’havia mirat d’aquella manera. Com que quasi no se’l mirava mai!…
Tot havia anat bé fins arribar a les postres. La mamà de l’Emili havia posat un préssec en cada plat, i la minyona repartí els ganivets de postres.
El cosinet, prengué el préssec i el ganivet, i amb moltes penes i treballs el començà a pelar, però per desgràcia, el préssec li relliscà dels dits i anà rodolant per terra fins als peus del pare de l’Emili. Per més dissort, volent el pobre noi pescar el préssec en el moment de caure, deixà anar el ganivet, que caigué a terra amb estrèpit.
L’Emili es quedà corglaçat tement els crits que se n’emportaria el pobre cosinet, i ràpid com el llamp, posà el seu préssec i el seu ganivet en el plat d’en Lluís, i ell, fingint-se l’amo del préssec que havia anat a terra, digué tot estemordit:
— No ho volia fer… M’ha relliscat no sé com…
Hi hagué uns moments de silenci, durant el qual tan en Lluís, com l’Emili, com la mateixa mare, estaven que no gosaven respirar. Després d’això, el papà de l’Emili el cridà vora seu:
— Emili, vine.
Ell s’atansà, sense vacil·lar, per a rebre el càstig. En Lluís féu un moviment i es mig alçà per a confessar que era ell el culpable…
Però ja no tingué temps. El pare de l’Emili havia agafat el seu fill entre els seus braços i, amb la més gran sorpresa de tots, el besà quasi devotament a la cara, i se’l tingué una estona ben abraçat, galta sobre galta, fins que a l’últim, baix, baixet, a cau d’orella, li digué:
— Perdona’m, fill meu. D’ara en endavant, ni tu, ni la teva mamà tindreu queixa de mi, i faré per portar a casa tanta alegria com pugui.
Quan l’Emili es desprengué dels seus braços, el seu pare tenia els ulls ben amarats de llàgrimes. Per dissimular, el bon senyor explicà que estava content, perquè aquell dia s’havia emportat la clau del pis per no tenir de trucar, i poder entrar per sorpresa a veure si hi havia ordre, i ho havia trobat tot tan bé, que d’haver entrat sense trucar en tindria alegria per tota la vida.
Josep Mª Folch i Torres09