Mercè Folch i Torres. Segur que aquest cognom us resulta familiar; qui no ha sentit a parlar en alguna ocasió dels germans Folch i Torres? Però…, Mercè? Qui era la Mercè? Lamentablement, jo tampoc us en puc dir gran cosa.
Primer de tot, permeteu que em presenti. El meu nom és Xavier Romeu, i sóc un dels nou besnéts de la Mercè. Fins fa poc més d’un any no havia sentit parlar mai de la meva besàvia, i malgrat que sabia que teníem algun parentiu llunyà amb els Folch i Torres, mai no m’hi havia relacionat, ni tampoc en coneixia pràcticament res.
Amb el pas dels anys, però, l’interès per aprofundir en les meves arrels va anar creixent. Em semblava poder reconèixer algunes situacions que es repetien a través de les diferents generacions. Però el meu pare mai no ens en va voler parlar. Feia molts anys que havia trencat el vincle amb la seva família, i quan va morir vaig pensar que s’havia esvaït definitivament la possibilitat de conèixer la història dels meus avantpassats.
Un dia de tardor de 2021, de manera pràcticament fortuïta, vaig visitar la pàgina web de la Fundació Folch i Torres. Allí vaig fer una troballa fascinant! L’arbre genealògic de la família, on apareixia, entre molts altres, el meu pare i les seves germanes, i també un arxiu fotogràfic amplíssim. Vaig veure per primer cop la meva rebesàvia Lluïsa Torres, la besàvia, Mercè Folch, i la meva àvia Maria Pepa León quan encara era una adolescent.
Arran d’aquesta descoberta vaig decidir posar-me en contacte amb la Fundació. Allí vaig conèixer Jordi Folch i Pons, el director, i alguns dies després, l’Oriol i en Josep Maria Viñas, tots ells néts de Josep Maria Folch i Torres, i cosins segons del meu pare. Va ser una trobada entranyable i molt emocionant per a mi. Sentia que s’estava reparant alguna cosa, que d’alguna manera recuperava les arrels perdudes. I el millor de tot, vaig recuperar el contacte perdut feia més de cinquanta anys amb una de les meves ties!
Però tornem al principi.
La Mercè Folch i Torres és la quarta dels sis fills d’en Lluís Folch i Brossa i la Lluïsa Torres i Llinàs. Va néixer l’any 1882, dos anys després que el seu germà Josep Maria, i va ser l’única noia de la família. L’any 1903, només un mes i mig després de la mort del pare, la Mercè es va casar amb el meu besavi, en Frederic León Luque, un metge catalanista compromès amb la vida cultural i política de principis del segle XX. Ella tenia vint anys i en Frederic, trenta-tres.
Fruit d’aquell matrimoni van néixer tres fills: la Montserrat, que va morir sent encara un nadó, l’Eugeni, i la Maria Pepa, la meva àvia paterna. Malauradament, la Mercè va tenir una vida molt curta. Va morir a finals de març de 1916, amb només trenta-tres anys, a causa d’una insuficiència renal, segons diu el certificat de defunció. No se sap per quin motiu, el seu marit, Frederic León, va marxar i va deixar als dos fills, l’Eugeni i la Maria Pepa, de vuit i cinc anys, a càrrec de l’àvia, Lluïsa Torres.
Mentre escric aquestes línies observo un dels seus retrats, probablement l’últim que es va fer. És una fotografia d’estudi, datada el 1915. Està asseguda en un banc de fusta amb el cap mig recolzat a la mà. La seva expressió em resulta familiar i enigmàtica alhora. Que poc es devia imaginar que només uns mesos després la seva vida s’apagaria!
M’hauria agradat molt saber qui va ser en realitat la besàvia Mercè. Tenia les mateixes aficions i inquietuds que els seus germans? Potser algun talent especial? Com devia sonar la seva veu? Qui sap… Intento imaginar que diferents haurien estat les coses si hagués tingut una vida més llarga. La meva àvia potser no s’hauria casat amb només divuit anys amb el meu avi; el meu pare, doncs, no hauria nascut, i, per tant, jo mateix, tampoc seria en aquest món.