En Patufet
Segona Època (1968-1973)
Quasi 30 anys, dia per dia, després de l’últim número d’En Patufet, reapareixia la popular capçalera de la revista infantil i juvenil, concretament el 8 de desembre de1968. Amb una portada del dibuixant Ferrandiz, els hereus de l’editorial Baguñà havien aconseguit convèncer l’aleshores ministre de propaganda Manuel Fraga Iribarned’autoritzar-ne la publicació, això si, escapçant-ne l’article nominal “En”.
L’enorme èxit popular de la revista original, malgrat el temps i les circumstàncies, feia pensar que els antics lectors acabarien per convèncer als nous, trenta anys després. Sota la direcció de Joan Sariol i Badia i amb alguns dels últims col·laboradors de la primera època (Antoni BatlloriJofré, Bécquer, Xirinius (Joan Juez), Josep Miracle, Font i Solsona, Coma i Soley, Blasi i Rabassa, Lola Anglada, Joaquim Muntañola, Garcia Estragués), el primer número es vengué més de 125.000 exemplars, més del doble del millor tiratge de la revista original. Més tard també hi col·laboraran nous autors i dibuixants que representaran el millor del moment amb noms com Perich, Joan Palet, Joma, Ivà, Pere Olivé, Aurora Díaz Plaja, Jordi Valent (Armand Blanc), Noel Clarasó,o Toni Batllori, que ens ha deixat recentment.
Una de les participacions més notòries serà la de Ramon Folch i Camarasa, que seguirà les passes del seu pare, Josep M. Folch i Torres,encarregant-se de les noves Històries Possibles, que havien de reemplaçar les insubstituïbles Pàgines Viscudes.En el procés de modernització o d’adaptació de la revista als “nous temps”, Folch i Camarasa escriurà un total de 117 contes, que mantindran el caràcter moralitzador del seu pare adaptant-lo a les circumstàncies de l’època.
Així com el contingut, també el grafisme i els dibuixos s’actualitzaran i la revista anirà incorporant cada cop més historietes del tipus còmic i reduint els espais de lectura i divertiment. Malgrat aquests esforços,l’èxit inicial, el nom i la vàluaindividual dels seus col·laboradors, el públic va anar desertant de la revista fins a fer-la inviable. Inicialment quinzenal, s’intentarà canviar la dinàmica tornant a una periodicitat setmanal, com la revista original, però la situació es farà cada cop més insostenible i el 1973 acabarà l’aventura.
En l’editorial de l’últim número de29 de juny de 1973, es diu que la publicació es pren un temps de reflexió i que no és un adeu-siau sinó un a reveure… potser seria un bon aniversari (aquest any farà 50 anys) per veure aparèixer una tercera època d’En Patufet?