Article aparegut a la revista mensual L’Informatiu el mes de maig
A finals de març d’enguany, la família Corbella Alberó ens va fer una generosa donació de documents que Francesc Corbella, descendent de Manuel Folch i Torres, resguardà a casa seva fins a la seva mort. Entre aquesta documentació hi ha una fotografia de 1906 en què surt Josep Maria Folch i Torres amb el seu germà Lluís i el doctor Benet Roura. L’excepcionalitat d’aquesta imatge és que, ara per ara, és l’única que disposem del novel·lista durant el seu exili a França entre 1905 i 1908.
I és que, convé recordar, el que el centralisme defineix com a “problema catalán” no és pas cosa d’ara, i el seu “problema” i el nostre “procés cap a la independència” perdura des que la vam perdre segles enrere.
Durant la seva primera joventut, fins a retornar de l’exili, en Josep Maria Folch i Torres s’havia exercitat com a narrador i novel·lista d’estil naturalista i de tipus psicològic, de caire social i obrerista, i guanyà algun premi i tot, però, a la vegada era un abrandat catalanista que es feia llegir i sentir en diaris, revistes, proclames i conferències en uns moments en què els ideals catalanistes prenien pes i esdevenien moviment polític. La vigília de l’11 de setembre de 1901 fou un de la trentena de joves engarjolats per anar a honrar la figura de Rafael Casanova, i el 1905, amb altres companys que escrivien a la revista Tralla, revista d’esperit nacionalista radical, fou de nou engarjolat per un parell d’articles del número publicat el 19 de maig, en què es commemorava el tercer aniversari de la independència de Cuba. De moment, però, sota fiança de 4000 pessetes (que es recolliren entre amics i familiars) quedà en llibertat provisional tot esperant judici. Però el cas és que…
El cas és que la cosa es complicà. Els militars no estaven per romanços i un acudit d’en Junceda publicat al Cu-Cut del 23 de novembre de 1905 (setmanari satíric del qual Manuel Folch i Torres n’era el director) on contrastava, irònicament, el banquet amb què la Lliga Regionalista celebrà la victòria a les eleccions municipals amb la baixa moral dels militars (s’havien perdut les colònies) provocà “Els fets del Cu-Cut”: El 25 de novembre, 300 oficials indignats es congregaren a la Plaça Reial i s’encaminaren amb malls i destrals a destrossar les redaccions del setmanari i del diari “La Veu de Catalunya” i feren una gran foguera al mig del carrer.
La conseqüència de l’estat no es va fer esperar, i en lloc de castigar els tumultuosos es tancà el Cu-Cut, es declarà l’estat de guerra a Barcelona malgrat l’oposició del President del Govern, de Montero Ríos, que dimití, i el Borbó d’aleshores impulsà amb el nou govern la denominada Llei de Jurisdiccions amb què es donava als militars la missió de jutjar els actes contra la seva honorabilitat i contra la unitat de la pàtria. Els casos pendents de judici es tornaren a revisar i la família i amics insistiren a Josep Maria Folch i Torres que toqués el pirandó, davant la seva negativa a fugir. Prop de Nadal, però, després de ser informada la família d’una visita policial a casa per a prendre’l, emprengué l’exili.
L’estiu del 1908, en retornar de l’exili per a acollir-se a una amnistia que el deixava net de la primera pena i a un possible indult pel que fa a la segona, es trobà que a la duana s’havia perdut una maleta amb llibres i cartes que havia acumulat, maleta que mai no va poder trobar. És per això que aquesta fotografia ens és, ara per ara, un gran tresor.
Oriol Viñas Folch
