Notícies de la Fundació

Com l’any passat, la segona quinzena de febrer celebrarem la Festa dels Pastorets, trobada que tancarà la temporada 2022-2023 de Pastorets a Catalunya. Aquesta vegada seran convidades dues entitats fidels a l’obra de Josep Maria Folch i Torres: les colles de Santa Eulàlia de Ronçana i d’Igualada i ens acompanyaran tot representant escenes escollides de l’obra. També aquest any la Coordinadora de Pastorets de Catalunya serà a la Festa, no us perdeu la convocatòria!

Mercè Folch i Torres. Segur que aquest cognom us resulta familiar; qui no ha sentit a parlar en alguna ocasió dels germans Folch i Torres? Però…, Mercè? Qui era la Mercè? Lamentablement, jo tampoc us en puc dir gran cosa.

Primer de tot, permeteu que em presenti. El meu nom és Xavier Romeu, i sóc un dels nou besnéts de la Mercè. Fins fa poc més d’un any no havia sentit parlar mai de la meva besàvia, i malgrat que sabia que teníem algun parentiu llunyà amb els Folch i Torres, mai no m’hi havia relacionat, ni tampoc en coneixia pràcticament res.
Amb el pas dels anys, però, l’interès per aprofundir en les  meves arrels va anar creixent. Em semblava poder reconèixer algunes situacions que es repetien a través de les diferents generacions. Però el meu pare mai no ens en va voler parlar. Feia molts anys que havia trencat el vincle amb la seva família, i quan va morir vaig pensar que s’havia esvaït definitivament la possibilitat de conèixer la història dels meus avantpassats.

Un dia de tardor de 2021, de manera pràcticament fortuïta, vaig visitar la pàgina web de la Fundació Folch i Torres. Allí vaig fer una troballa fascinant! L’arbre genealògic de la família, on apareixia, entre molts altres, el meu pare i les seves germanes, i també un arxiu fotogràfic amplíssim. Vaig veure per primer cop la meva rebesàvia Lluïsa Torres, la besàvia, Mercè Folch, i la meva àvia Maria Pepa León quan encara era una adolescent.

Arran d’aquesta descoberta vaig decidir posar-me en contacte amb la Fundació. Allí vaig conèixer Jordi Folch i Pons, el director, i alguns dies després,  l’Oriol i en Josep Maria Viñas, tots ells néts de Josep Maria Folch i Torres, i cosins segons del meu pare. Va ser una trobada entranyable i molt emocionant per a mi. Sentia que s’estava reparant alguna cosa, que d’alguna manera recuperava les arrels perdudes. I el millor de tot, vaig recuperar el contacte perdut feia més de cinquanta anys amb una de les meves ties!

Però tornem al principi.

La Mercè Folch i Torres és la quarta dels sis fills d’en Lluís Folch i Brossa i la Lluïsa Torres i Llinàs. Va néixer l’any 1882, dos anys després que el seu germà Josep Maria, i va ser l’única noia de la família. L’any 1903, només un mes i mig després de la mort del pare, la Mercè es va casar amb el meu besavi, en Frederic León Luque, un metge catalanista compromès amb la vida cultural i política de principis del segle XX. Ella tenia vint anys i en Frederic, trenta-tres.
Fruit d’aquell matrimoni van néixer tres fills: la Montserrat, que va morir sent encara un nadó, l’Eugeni, i la Maria Pepa, la meva àvia paterna. Malauradament, la Mercè va tenir una vida molt curta. Va morir a finals de març de 1916, amb només trenta-tres anys, a causa d’una insuficiència renal, segons diu el certificat de defunció. No se sap per quin motiu, el seu marit, Frederic León, va marxar i va deixar als dos fills, l’Eugeni i la Maria Pepa, de vuit i cinc anys, a càrrec de l’àvia, Lluïsa Torres.

Mentre escric aquestes línies observo un dels seus retrats, probablement l’últim que es va fer. És una fotografia d’estudi, datada el 1915. Està asseguda en un banc de fusta amb el cap mig recolzat a la mà. La seva expressió em resulta familiar i enigmàtica alhora. Que poc es devia imaginar que només uns mesos després la seva vida s’apagaria!

M’hauria agradat molt saber qui va ser en realitat la besàvia Mercè. Tenia les mateixes aficions i inquietuds que els seus germans? Potser algun talent especial? Com devia sonar la seva veu? Qui sap… Intento imaginar que diferents haurien estat les coses si hagués tingut una vida més llarga. La meva àvia potser no s’hauria casat amb només divuit anys amb el meu avi; el meu pare, doncs, no hauria nascut, i, per tant, jo mateix, tampoc seria en aquest món.

Per segon any consecutiu, la Fundació ha participat a la Fira de Santa Llúcia de Palau-solità i Plegamans, amb un estand de llibres i un petit taller per a infants. Després de repartir centenars de globus amb l’efígie d’en Massagran, i amb un èxit indiscutible dels trencaclosques creats pel nostre soci Agustí Tresserra, la Fundació ha pogut donar-se a conèixer tot compartint la festa amb els vilatans.

Aquest 15 de desembre, aniversari de la mort de Josep Maria Folch i Torres, un estol de més de 120 alumnes de segon d’ESO de l’Escola Industrial de Sabadell va venir al Castell de Plegamans a presentar-nos el seu projecte, anomenat “Les aventures dels Folch i Torres”.
Una idea gestada per les professores de català d’aquest institut, que han estat treballant amb els alumnes tot el trimestre fins a aconseguir presentar una sèrie d’activitats relacionades amb els germans Folch i Torres (Els Pastorets de Josep Maria Folch i Torres, les faules d’en Manuel i els jocs educatius d’en Lluís…), i que permetran a la Fundació disposar d’eines adaptades per a futures activitats didàctiques.
Enhorabona i felicitacions per aquesta iniciativa, que va poder comptar amb l’ajuda inestimable de sis monitors en pràctiques de l’Institut Agustí Serra i Fontanet de Sabadell!

El proppassat dia 2 de desembre, la Fundació va tenir la sort de poder presentar el llibre de David Pagès i Cassus Les Baules a la seva seu del Castell de Plegamans. Acompanyat de la Montserrat Manén i Folch, neta de Josep Maria Folch i Torres, i autora d’una de les cartes a personatges cèlebres que recull el llibre, David Pagès va recalcar l’originalitat del llibre i l’extraordinari ventall de figures retratades pels seus descendents arreu dels països catalans.
La Montserrat, també sòcia de la Fundació, va protagonitzar una exposició amena i divertida explicant els records que té del seu avi a la terrassa de la casa de Plegamans, essent ella ben petita; i més tard, el dia del traspàs de l’avi a casa dels seus pares, a Barcelona, com va quedar d’impressionada de la cua interminable d’amics i coneguts que venien a retre-li un últim homenatge.
Gràcies a tots dos per aquesta memorable trobada i per haver-nos fet descobrir una manera diferent de visitar els nostres referents més populars!
Us recordem que podeu adquirir un exemplar del llibre a la nostra llibreria!

Aviat serà Nadal i a molts llocs de Catalunya començarà la temporada de Pastorets! Ens ha semblat interessant recordar aquí que durant la guerra civil espanyola (1936, 1937 i 1938), Els pastorets, i no només la versió de Josep Maria Folch i Torres, foren prohibits com ho fou tota manifestació religiosa. Ai las, la victòria dels rebels no suposaria pas el retorn d’aquesta obra als teatres de Catalunya. Ara no seria pel seu contingut religiós que l’obra serà de nou prohibida, si no per ser escrita i interpretada en català. Així no serà fins el Nadal de 1946 que la censura donarà de nou permís per representar Els Pastorets en català, com a acte de bona voluntat i reduint-lo a un fenomen folklorico.
Cert és que en molts pobles de Catalunya, les autoritats, és a dir l’Alcalde que era a la vegada el Jefe del Movimiento, farà els ulls grossos i només obligaran a fer els anuncis i cartells en castellà, però l’obra es representarà en català. Malgrat això, a les grans ciutats i a Barcelona en concret. era inimaginable escapar a la censura.
La tardor de 1939, Folch i Torres va rebre la visita de dues actrius catalanes de primer rengle, la Pepeta Fornés i la Maria Morera, grans figures del nostre teatre, acompanyades de l’actor Serrat, que l’anaven a veure per comunicar-li que havien format companyia i llogat un petit teatre barceloní, l’anomenat Partenon, on actuaven amb obres castellanes, sense gaire èxit, per no dir gens, i on havien esperat refer-se amb ELS PASTORETS. L’objectiu de la visita era demanar-li permís per  traduir l’obra al castellà i representar-la aquell Nadal. A l’autor, de primer moment, la idea li semblà una barrabassada, però acabà per acceptar-la i decidí encarregar-se de la traducció ell mateix, per tal d’evitar mals pitjors.
De fet, la traducció la va fer a màquina, sembla, una de les seves filles, i ell només va traduir les tirallongues de versos d’algunes escenes. El resultat va ser una traducció en castellano muy de estar por casa, que va funcionar perfectament, justament perquè no era gens castizo, i el públic català, que majoritàriament se sabia gairebé de memòria l’obra després d’anys i panys de veure-la en català, es pot dir que, pràcticament, “sentia” o “seguia” mentalment en català aquella versió castellana gairebé literal!
Això passava, com hem dit, el primer any de la postguerra, i tant els actors com l’autor confiaven que la censura afluixaria aviat i la traducció només seria per a aquell any. Però no va ser així i entre el Nadal de 1939 i de 1945 es faran un total de 120 representacions en castellà,, en diferents teatres de Barcelona i per diferents companyies.
Avui, i de moment, a ningú se li acudiria fer aquesta versió castellana, de la qual la Fundació té l’original, i a més de 40 localitats es fan encara Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús de Josep Maria Folch i Torres o adaptacions més o menys lliures d’aquesta obra.
Si voleu podeu consultar al web de la coordinadora catalana de Pastorets les properes representacions per aquest Nadal.

INAUGURACIÓ: 16  DE DESEMBRE/ 18 H
DEL 16 DE DESEMBRE DE 2022 AL 18 DE JUNY DE 2023 

Joan Abelló va estimar Mollet i va transmetre la passió per l’art com ningú. La col·lecció viscuda, la vida pintada vol ser un passeig pels llocs, les persones i els objectes que el van fer com a artista i com a col·leccionista. Un tot que començà a somiar el 1946, quan de ben jove proclamà la il·lusió de tenir un Museu. L’exposició arrenca amb un objecte de la seva col·lecció: una cadira de barberia, des d’on assistim a la construcció del seu jo. Joan Abelló s’autoretratà sovint i demanà també a centenars d’artistes que el retratessin. Alguns d’aquests retrats que habitualment habiten la Casa Museu són avui a l’exposició com un mirall més. Com els seus referents, Joaquim Mir, Pere Pruna i Carles Pellicer, o el que és el mateix, la sensualitat del color, el valor de la composició i l’amor pel col·leccionisme.
La seva família, la seva casa, el seu primer estudi i l’alzina de Can Magre, on tantes vegades s’escapà a pintar i on rebé l’homenatge dels seus amics el 1962, formen part també de la seva cartografia més estimada, com els cafès i la seva passió pels escacs i el billar. Tots construïren el seu autoretrat. Com els viatges per tot el món. Com Mollet, un punt en el mapa on tornar sempre, per pintar la vida, per viure la col·lecció.
Comissariada per Susana Portell i l’equip tècnic del Museu Abelló.

Més informació i reserves:
Tel. 93 544 50 99
educamabello@molletvalles.cat

8 DE GENER / 11.15 H 

Visita guiada a la nova exposició temporal La col·lecció viscuda, la vida pintada, a càrrec dels serveis educatius del Museu Abelló.

Activitat gratuïta amb reserva.

Més informació i reserves:
Tel. 93 544 50 99
educamabello@molletvalles.cat

28, 29 i 30 DE DESEMBRE

Tallers infantils per a nens i nens de 5 a 12 anys per viure i experimentar l’art
Preu: 5€ per sessió

Més informació i reserves:
Tel. 93 544 50 99
educamabello@molletvalles.cat

6, 8, 10 I 11 DE DESEMBRE/ D’11 A 14 H

Taller infantil obert.

Vine al Museu Abelló i ajuda’ns a decorar l’arbre de Nadal pintant un arlequí amb el teu desig per aquest nou any 2023.

Activitat gratuïta sense reserva.

Més informació:
Tel. 93 544 50 99
educamabello@molletvalles.cat

Joan Abelló i Prat (1922-2008), pintor i col·leccionista d’art, nascut a Mollet del Vallès, és una de les persones amb més projecció de la ciutat. El dia 26 de desembre d’enguany farà cent anys del seu naixement. L’Ajuntament, a través del Museu Municipal Joan Abelló, està organitzant un seguit d’actes i exposicions per a commemorar el centenari de l’artista i reivindicar la seva figura.

Abelló és considerat un dels grans paisatgistes de la segona meitat del segle XX. Amb la seva pintura que ell va anomenar explosivista, l’artista configura uns paisatges de textures i colors tan vius com la mateixa natura. Del seu període formatiu, cal destacar el mestratge de Pere Pruna i de Carles Pellicer, i la influència de Joaquim Mir, que havia viscut a Mollet a tocar el que avui és el Museu. En paral·lel al seu vessant artístic va desenvolupar l’altra gran passió, el col·leccionisme, influït principalment per l’atmosfera de la casa de Can Pellicer.

Aquesta gran passió el va portar atresorar l’enorme col·lecció d’art. La Fundació Municipal Joan Abelló acull el fons d’art que l’artista va donar a la ciutat, constituït per més de 10.000 obres, entre les que destaca un ampli ventall de pintura i escultura catalana dels segles XIX i XX. També conté talles barroques, una selecció d’art asiàtic, art africà, indumentària, mobiliari, porcellanes, vidre, una biblioteca, un fons documental, un fons fotogràfic i un destacable fons musical. Entre els artistes representats hi ha Dalí, Tàpies, Brossa, Picasso, Casas, Mir, Fortuny, Sorolla, Vayreda, Guinovart, Ràfols Casamada, Cuixart o Manolo entre d’altres. I de les col·leccions, les més destacables són les de Modernisme, la de Manolo Hugué i la de Dau al Set.

A partir del proper dia 8 de novembre es podrà visitar l’exposició sobre el centenari de la casa d’estiueig de Josep Maria Folch i Torres a Plegamans, a la sala Massagran de la Torre Folch. Catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local, la casa ha travessat aquest segle d’història acompanyant la nostra vila. En aquesta exposició es repassa la seva evolució, els actors que la van fer possible i un estudi detallat del seu jardí noucentista, avui recuperat. Serà també la oportunitat de veure imatges filmades pel seu protagonista ara fa cent any i un petit reportatge sobre l’incendi de 1997…

El passat 20 d’octubre vam rebre la visita dels alumnes de 4rt de primària de l’Escola Ildefons Cerdà, de Centelles. Els alumnes van participar en diferents activitats didàctiques sobre el conte d’en Massagran.

La Fundació Folch i Torres disposa d’un programa de visites per als diferents nivells educatius i treballa per a completar-les amb una varietat d’activitats pedagògiques i objectius generals, adaptables a cada nivell.

Visiteu la nostra pàgina web per a més informació sobre les nostres activitats didàctiques:
www.fundaciofolchitorres.org

Aquest mes d’octubre hem incorporat al nostre equip a la Gemma Figueras, de la Garriga, sòcia recent i voluntària eficaç. Antiga mestra de primària i seguidora de Josep Maria Folch i Torres, col·labora en les tasques d’arxiu amb la nostra responsable Montserrat Comelles. També la Lourdes Agustí, sòcia, i la Mercè Castellvell, ambdues mestres de l’escola Marinada han estat assessorant-nos en els nous materials didàctics per a les escoles. Gràcies a totes elles per aquest servei desinteressat. Us animem a contactar amb nosaltres si teniu interès i disponibilitat per a col·laborar.

Aquet passat mes d’agost s’ha presentat un nou llibre de David Pagès i Cassú que recull un seguit d’escrits entre generacions i diferents personatges. La nostra sòcia Montserrat Manén i Folch hi ha participat amb dues cartes adreçades, respectivament, al seu avi, Josep Maria Folch i Torres, i a una neta seva. Ens fa una il·lusió ben especial que una neta de l’il·lustre escriptor recordi la seva figura a través d’aquest escrit i hem d’agrair a en David Pagès aquesta gran idea i la seva fidelitat a la memòria de Folch i Torres.
El proper divendres 2 de desembre la Fundació tindrà el plaer de fer-ne la presentació amb els seus protagonistes.

120è aniversari del Cu-Cut!
(JFP)
Arrel de la donació de la senyora Glòria Rodriguez, convilatana nostra, de més de 70 exemplars de la revista Cu-Cut!, voldríem tornar uns moments sobre la història d’aquest setmanari i de qui en fou el director, en Manuel Folch i Torres.
Nascut el 1902, ara farà 120 anys, aquest setmanari satíric i catalanista va ser un revulsiu en la història de les publicacions periòdiques a Catalunya. Serà la primera revista que alternarà la ideologia de dretes amb un catalanisme radical. Nascuda de la mà de Gaietà Cornet, enginyer i dibuixant, i d’un grup d’inconformistes, recolzat per la Lliga Regionalista, el setmanari va néixer i va morir amb l’esperit lliure. Una bona mostra n’és la curiosa fotografia d’una reunió de redacció al local i seu de la revista, al carrer del Cardenal Casañas, a tocar del Pla de la Boqueria, a Barcelona, on homes ja fets i drets es representen en una situació quasi grotesca però reveladora de l’ambient en què s’hi treballava. Sembla que aquestes reunions eren veritables tertúlies animades, on es decidia el contingut i els acudits setmanals. Els impulsors, dels quals formava part aleshores un jove Manuel Folch i Torres amb poc més de 26 anys, que aviat demostraria la seva capacitat periodística i literària assumint-ne la direcció, remourien el consens ambient de la premsa del moment, més o menys acomodada amb el règim i amb ínfules elitistes que l’allunyaven del poble, desafiant sense complexos les patums més sacralitzades del moment, com l’exèrcit, la monarquia i, de manera general, el poder central. Ens pensem equivocadament que avui s’han aconseguit trencar tots els tabús i que ja res no és trencador, i en realitat, llegint aquests exemplars –cosa que es pot fer a la fundació per exemple!-,  un s’adona del nostre actual conformisme disfressat.
Evidentment, aquesta crítica des acomplexada comportarà, a més dels insults de la majoria de la premsa espanyola, i també de part de la catalana, algunes prohibicions i un fet transcendent per part dels alts comandaments de l’exèrcit destacats a Barcelona, que plens d’ira, n’assaltaran la seu i en cremaran els papers al bell mig de la Rambla. Aquest fet originarà la llei de jurisdiccions, encara vigent, que prohibeix tota crítica a l’exèrcit.
Un exemple d’aquesta actitud inconformista, malgrat els intents de censura, serà la portada del número posterior a la visita que l’Orfeó Català farà a Madrid, on es veu el mestre Millet a tall d’Orfeus, tocant la lira davant un auditori format per l’ós de l’escut madrileny i una colla de bestioles simbòliques; els rèptils (del fons), el peix-sable, les rates i el lagartón amb copalta i jaqué, i dessota de la composició, l’epígraf: “La música amanseix les feres”. Aquesta portada comportarà la suspensió de la publicació durant més de 6 mesos…
Malgrat la popularitat de la revista i del ninot que la representava, com a paradigma de la burla popular, i amb un èxit editorial important, el distanciament del seu principal avalador, la Lliga Regionalista, per considerar-lo excessiu, farà que els propis impulsors, en un últim gest de llibertat i coherència, posin fi a l’aventura, després de 12 anys d’existència.

Manuel Folch i Torres (1876-1928)
Dirigí durant dotze anys el setmanari satíric ‘¡Cu-Cut!’, – que exercí una poderosa influència en la vida política de l’època – i publicà nombroses col·laboracions en vers i en prosa en el setmanari ‘En Patufet’.
Com a periodista, publicà nombrosos articles a la ‘Veu de Catalunya’.
Fou secretari general de la Sociedad de Atracción de Forasteros, entitat de promoció de la ciutat de Barcelona, tot exercint brillantment la seva professió d’advocat.
En poesia, l’any 1914 li fou atorgat el Mestratge en Gai Saber, el màxim guardó que es conferia als Jocs Florals de Barcelona.
Fou contista, novel·lista i autor d’una quinzena d’obres teatrals
De les seves obres en prosa destaquen dos llibres destinats als infants, publicats a la Biblioteca Patufet: De quan les bèsties parlaven i Encara parlen les bèsties.
Després de la seva mort, i a títol d’homenatge pòstum, es publicà encara Encens i mirra, un extens recull de la seva poesia.

Acudit de Junceda, aparegut al Cu-Cut! i que provocarà l’assalt dels militars a la seu de la redacció.

Els propers dies 22 i 23 d’octubre el Castell de Plegamans es convertirà en el marc exclusiu de la recreació històrica El llibre dels feits, organitzada per l’agrupació Palau Medieval.

Els assistents veuran diferents escenaris on, com en un museu vivent, s’hi representaran escenes històriques, i els actors implicats interpretaran personatges icònics de la nostra història: Rei Jaume I, Pere d’Urgell, Hugo d’Empúries, Bernardo de Santa Eugenia, Pere Martell i, com era d’esperar, el nostre estimat Ramon de Plegamans.

La Fundació Folch i Torres col·labora cedint els seus espais en aquesta ocasió i per tant romandrà tancada ambdues dates. Disculpeu les molèsties.

Aquest setembre s’han fet les últimes visites al jardí de la Torre Folch de Palau-Solità i Plegamans. Una trentena de persones han gaudit d’una visita exhaustiva al jardí noucentista dissenyat per Josep Maria Folch i Torres i restaurat per l’Ajuntament de Palau-Solità i Plegamans, amenitzada amb fragments literaris i biogràfics del propi Josep Maria Folch i Torres i del seu fill Ramon Folch i Camarasa.
Josep Maria Serravinyals i Arumí, arquitecte i amant dels jardins, es l’autor i el protagonista d’aquestes visites, amb un guió precís i meticulós que permet al visitant comprendre l’estil noucentista aplicat a l’art del jardí.
La Fundació Folch i Torres ofereix la possibilitat de noves visites guiades concertant dia i hora per a grups d’un mínim de cinc persones i un màxim de deu persones.

Gloria Rodríguez, vilatana de Palau-Solità i Plegamans, va obsequiar l’arxiu-museu de la Fundació Folch i Torres amb l’aportació de 77 exemplars de la revista ¡Cut-Cut! dels anys 1904 i 1905.
En perfecte estat de conservació, aquest exemplars permetran d’anar completant la col·lecció de revistes antigues protagonitzades pels germans Folch i Torres. Manuel Folch i Torres, juntament amb el dibuixant Cornet, van ser a l’origen d’aquesta revista catalanista i satírica de principis del segle passat, que precisament aquest 2002 compleix 120 anys.

El proppassat dia 14 de setembre, l’autor del llibre, Santos M. Mateos Rusillo, acompanyat d’ Alberto Velasco González, membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, va presentar el seu últim llibre sobre l’epopeia que significà l’exposició d’art català a la capital francesa durant la guerra civil espanyola.
En el marc incomparable de la sala d’actes de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, els dos especialistes van repassar la génesis, els condicionants i els protagonistes de l’exposició de Paris, en una conversa informal i amena.
Santos M. va recalcar la figura fora del comú de Joaquim Folch i Torres i de la seva “orquestra”, és a dir, l’equip tècnic més proper i més qualificat que l’acompanyà en aquesta aventura.

Recordeu que a la botiga de la Fundació, podeu adquirir un exemplar d’aquest nou testimoni de la transcendència de l’obra del petit dels Folch i Torres.

En aquest butlletí us volem premiar amb la lectura d’una de les Pàgines Viscudes de Josep Maria Folch i Torres, publicada a la revista En Patufet el 2 de setembre de 1922: La clau del pis. 

La clau del pis

Van trucar; la minyona anà a obrir, i entrà el petit endolat, amb la seva bata negra, la seva gorra de visera xarolada amb la cinta de gassa tot al voltant, acabant amb llacet, i un farcell a la mà .
En un angle de rebedor, l’Emili ja estava a l’aguait per a veure’l entrar. Des del dia abans ho sabia que havia d’arribar el cosinet Lluís i que viuria amb ells, com si fos un germanet, perquè se li havia mort la mare i havia quedat sol en el món, ja que feia molt de temps que de pare no en tenia.
Quan el noiet endolat es trobà enmig del rebedor, va mirar tot esporuguit al seu entorn, i en veure que l’Emili s’avançava vers ell, digué:
— On vols que deixi això?
L’Emili li prengué el farcell, i se’l quedà mirant amb molta curiositat.
— Ets més petit que jo, oi?—li preguntà.
— Tinc set anys.
— Jo, nou—féu l’Emili, amb un xic de vanitat.
— Ja m’ho pensava, perquè la meva mamà sempre m’ho deia, que tenia un cosinet una mica més gran que jo. En parlar de la seva mare, va tancar els ulls per un instant i la veu li havia tremolat un xic.
L’Emili agafà el cosinet per la mà i el féu entrar eu un quartet on hi havien dos llits i una tauleta, amb uns llibres, un tinter i una carpeta.
— Aquí és el meu quarto, i tu dormiràs aquí. En aquesta tauleta faig els deures de col·legi i estudio la lliçó. Però quan el papà és al seu despatx, que és aquest quarto d’aquí al costat, no puc repassar la lliçó en veu alta, o sinó, s’enfada.
— I la teva mamà?—preguntà discretament en Lluís.
— La mamà no es troba gaire bé, saps? Sempre està així, mig malalta, i s’ha de tirar al llit, però quan el papà arriba de l’oficina, ja està bona i dinem.
— I no tens por que se’t mori com la meva? L’Emili es mirà el seu cosinet d’una estranya manera. Mai hi havia pensat, ell, que la seva mare es pogués morir. Això de morir-se li semblava una cosa que només passava en la casa dels altres.
Després d’una estona de reflexió, l’Emili li digué :
— Mira: d’això, més val que no en parlem. La mamà ja m’ha dit que haig de procurar distreure’t i que no t’enyoris. Estudiarem junts i jugarem…, quan el papà no hi sigui. I s’interrompé per adreçar un esguard esporuguit a la porta que donava al despatx del seu pare.
— Que hi és ara el teu papà?
— No; però no crec que trigui.
— És que he sentit com si algú hagués entrat en aquest quarto d’aquí al costat—féu en Lluís, participant de la por del seu cosí. Però l’Emili el tranquil·litzà:
— Com que de primer se sent el truc de la porta, sempre ho sé quan arriba…
— Tots dos es quedaren altre cop mirant vers la porta del despatx, perquè a tots dos els havia semblat oir un estossec retingut, al darrera mateix. —Ha semblat que algú tossia—féu en Lluís.
— Sí. Però no s’ha sentit el truc encara…
— T’agrada que hagi vingut, Emili?
— Sí; però la mamà ha plorat molt d’ençà que va rebre la notícia de la mort de la teva mamà. Com que era la seva germana, i feia tant de temps que no es veien…
— Sí, ja ho sé… Però jo sí que estic content d’haver vingut…I trigàveu tant a enviar recado que ja podia venir! — Era perquè el papà no es decidia.
— Però ara que s’ha decidit, estarem molt bé, oi, Emili? Jugarem. El vostre pis deu anar molt bé per jugar a fet a amagar.
— Sí… molt bé; però hem d’anar amb molt compte, perquè el papà no s’enfadi. Perquè el meu papà, com que té tanta feina a l’oficina, sempre ve malhumorat, i tot l’enfada. Té un superior que diu que no sap res, i el papà, sabent més que ell, ha d’obeir-lo, i això, diu que és una injustícia.
— Doncs, quan ell és aquí, no pots jugar mai?
— No. I quan no hi és tampoc, perquè si troba enrenou també crida. És com a taula… Mentre dinem i sopem, saps?, no es pot dir res. Si et cau una forquilla a terra, hi ha un escàndol; si fas una taca de vi a les estovalles et renya, dient-te tabalot, brut i deixat; si menges massa de pressa, et diu golafre, i si menges a poc a poc, et diu cançoner… I pobre de tu que facis soroll amb la cullera quan t’acabes la sopa!
— I la teva mamà, no et renya mai?
— Com que està sempre tan malaltissa i el papà ja crida tant… Ella en sofreix molt, de que el papà em renyi, i això que jo faig tot el que puc per fer les coses bé, i que no em caigui cap forquilla, ni se m’escapi tossir quan tinc la boca plena… Mira si en tinc ganes de fer-ho tot al seu gust perquè no es tingui d’enfadar, que cada vespre reso tres Avemaries perquè no em passi res de tot això, i tres més perquè el «jefe» de l’oficina del papà sigui un altre que no li faci ràbia, o bé perquè el papà tingui un xic més d’alegria; que no en té gens, gens, t’ho asseguro.
— No et sembla que s’ha sentit soroll aquí al costat?
— No. Encara no s’ha sentit el timbre de la porta…
— Però, després de tot, tu tens mare…
— Sí… Però fa molta pena veure-la sempre tan malaltissa, i també me’n fa molta quan el papà la renya a ella.
—També la renya a ella?
— Sí, també ; i això sí que costa d’escoltar. Quan em renya a mi, ja em sap greu, ja; però quan sento que crida contra la mamà, no sé el que faria, i sort que vinc aquí i em tanco, i arrenco a plorar…Veus, ahir mateix, quan la mamà va endreçar-li el despatx, li va caure el termòmetre de peu que tenia al damunt de la taula. La mamà va tenir un disgust tan fort que no sabia el que li passava. Feia una pena, si ho sabies! Doncs jo que sí, quina me’n faig! Espero al rebedor que ell arribés, i quan arribà jo que li dic tot de cop i volta: «No ho volia fer, però se m’ha trencat el seu termòmetre»… Veus? Aquest blau d’aquí la galta és d’un cop que em va donar que em féu caure a terra i tot… Per sort la mamà era a cal metge en aquella hora, i no ho va saber.
— Així, és dolent el teu papà…
— Dolent, no. No ho diguis això, Lluís, que de dolent no n’és gens. Però, és el que diu la mamà; ell està molt enfeinat; no guanya molts diners i a casa hi ha molt gasto, amb l’haver de tenir minyona per mor de la malaltia de la mamà, i els comptes del metge i el preu de les medicines…
— I quan et va pegar, no vas plorar molt, tu?
— Gens, perquè sinó la mamà, després m’hauria conegut que havia plorat, i potser hauria volgut saber el perquè.
— I mai no t’ha fet cap petó el teu papà?
— Mai, mai. Però això és natural… Ja sóc gran…
— Em fa por, doncs, de conèixer el teu papà.
— No, no te’n faci, de por. Si vas en compte, no t’haurà de renyar mai.
Dos trucs a la porta van interrompre la conversa.
Era la minyona, que venia a avisar-los que ja podien anar a taula.
Tots dosets van anar al menjador, i l’Emili es quedà molt sorprès en veure que el seu papà ja eslava entaulat.
A l’altre cantó de taula hi havia la mamà de l’Emili, i els cosinets van ocupar les dues cadires buides, de costat.
El papà de l’Emili féu algunes preguntes al seu nebot, i encara que les féu en un to ben natural, el pobre infant tremolava com un ocell mullat.
Durant el dinar, no es pronuncià cap paraula. El cosinet amb prou feines menjava de tan encongit que es sentia l’esperit. L’Emili  li vigilava els moviments per a evitar qualsevol mancament.
De tant en tant, sentia pesar al seu damunt l’esguard del seu pare, i això l’intrigava i l’atemoritzava. Una de les vegades, els seus ulls es van trobar, i l’Emili experimentà una mena de torbació… Mai el seu pare se l’havia mirat d’aquella manera. Com que quasi no se’l mirava mai!…
Tot havia anat bé fins arribar a les postres. La mamà de l’Emili havia posat un préssec en cada plat, i la minyona repartí els ganivets de postres.
El cosinet, prengué el préssec i el ganivet, i amb moltes penes i treballs el començà a pelar, però per desgràcia, el préssec li relliscà dels dits i anà rodolant per terra fins als peus del pare de l’Emili. Per més dissort, volent el pobre noi pescar el préssec en el moment de caure, deixà anar el ganivet, que caigué a terra amb estrèpit.
L’Emili es quedà corglaçat tement els crits que se n’emportaria el pobre cosinet, i ràpid com el llamp, posà el seu préssec i el seu ganivet en el plat d’en Lluís, i ell, fingint-se l’amo del préssec que havia anat a terra, digué tot estemordit:
— No ho volia fer… M’ha relliscat no sé com…
Hi hagué uns moments de silenci, durant el qual tan en Lluís, com l’Emili, com la mateixa mare, estaven que no gosaven respirar. Després d’això, el papà de l’Emili el cridà vora seu:
— Emili, vine.
Ell s’atansà, sense vacil·lar, per a rebre el càstig. En Lluís féu un moviment i es mig alçà per a confessar que era ell el culpable…
Però ja no tingué temps. El pare de l’Emili havia agafat el seu fill entre els seus braços i, amb la més gran sorpresa de tots, el besà quasi devotament a la cara, i se’l tingué una estona ben abraçat, galta sobre galta, fins que a l’últim, baix, baixet, a cau d’orella, li digué:
— Perdona’m, fill meu. D’ara en endavant, ni tu, ni la teva mamà tindreu queixa de mi, i faré per portar a casa tanta alegria com pugui.
Quan l’Emili es desprengué dels seus braços, el seu pare tenia els ulls ben amarats de llàgrimes. Per dissimular, el bon senyor explicà que estava content, perquè aquell dia s’havia emportat la clau del pis per no tenir de trucar, i poder entrar per sorpresa a veure si hi havia ordre, i ho havia trobat tot tan bé, que d’haver entrat sense trucar en tindria alegria per tota la vida.

Josep Mª Folch i Torres09

Al llarg d’aquest mes d’agost hem tingut el plaer de rebre nombroses visites interessades en conèixer la Fundació i el Castell de Plegamans. L’opinió majoritària ha estat d’agraïment i de sorpresa davant el valor Patrimonial que representa la tasca ingent i de promoció de l’obra dels cinc germans Folch i Torres.

L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC) va ser una institució dirigida per Francesc Pujol, de l’Orfeó Català, i creada sota el mecenatge de Rafael Patxot amb l’objectiu de  “fer un corpus musical de totes les cançons populars nostres: les que ja són publicades; les moltes que hi ha recollides, emperò romanen inèdites; les que encara ignorem, per mor de que vaguen esquerpes per les nostres contrades, on caldrà sobtar-les”. Ignasi Folch i Torres, penúltim de la nissaga Folch i Torres, fou un dels molts col·laboradors de l’Obra, gràcies als seus dots literaris i el seu coneixement musical com a fundador de la primera associació d’Amics de la Música de Barcelona.

Gràcies a la idea Francesc Mestres, fidel seguidor de Joaquim Folch i Torres, de rebatejar l’actual avinguda que dona accés al Palau de Montjuïc (actual seu del MNAC) amb el nom de l’il·lustre historiador i crític d’art i primer director dels Museus de Barcelona, la Fundació Folch i Torres a fet la sol·licitud formal a la comissió del nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona. Tot i i que ja existeix una plaça Folch i Torres a Barcelona, aquesta està dedicada amb justícia al seu germà Josep Maria. Si aquesta iniciativa acabés culminant, es reconeixeria el paper cabdal de Joaquim Folch i Torres en la recuperació i salvaguarda del nostre patrimoni.

El Centre d’Història Contemporània de Catalunya acaba de publicar L’exposició de Paris (1937) a càrrec de Joaquim Nadal i Farreras, catedràtic d’història contemporània de la Universitat de Girona i director de l’Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural. El llibre, magníficament il·lustrat i documentat, explica i contextualitza el que fou un projecte sense precedents per a la salvaguarda del nostre patrimoni en època de guerra. El podeu consultar ja des d’ara al nostre arxiu i aviat també el podreu adquirir a la nostra llibreria…reserveu-lo!